BEATIFICACIÓ DE 498 MÀRTIRS DEL SEGLE XX
A L’ESTAT ESPANYOL
Biografies
Josep Cases Ros
P. Pere Tomàs de la Verge del Pilar
Joaquim de Sant Josep
Sor Maria Rosa Adrover i Martí
Sor Maria Carme Zaragoza i Zaragoza
Gmà. Fèlix Josep
M. Josefina Sauleda i Paulís
La Secretaria d’Estat de Sa Santedat ha comunicat al president de la Conferencia Episcopal Española, Mons. Ricardo Blázquez,que el Sant Pare ha concedit que la celebració del Ritu de Beatificació de 498 màrtirs de Jesucrist del segle XX a l’Estat espanyol tindrà lloc a Roma el diumenge 28 d’octubre d’enguany. Els màrtirs han estat agrupats en vint-i-tres causes, que inclouen totes les diòcesis de les terres hispàniques.
Pel que fa a la nostra diòcesi de Sant Feliu de Llobregat són set els nous beats:
I. El sentit de les beatificacions avui
Davant d’una beatificació no és estrany que se sentin expressions del tipus “No cal que el facin sant. El que val és que ja sigui al cel. La canonització no li afegirà glòria davant Déu ...”.
Una primera precisió. L’Església no “fa” sants, sinó que declara la santedat dels seus fills que han viscut de manera heroica les virtuts cristianes, dòcils a la gràcia de l’Esperit Sant.
No obstant aquestes objeccions, l’Església, corresponent als desigs dels seus fills continua elevant a l’honor dels altars aquells que es van distingir en vida per la heroïcitat de les seves virtuts cristianes, sobretot la caritat.
Per què encara avui , en ple segle XXI, l’Església va promovent causes de canonització?
Tots els deixebles de Crist som cridats des del baptisme a la santedat i hem estat fets partícips de la santedat de Déu.
La santedat no és altra cosa que la unió íntima amb Déu. Com més íntima sigui aquesta unió, major serà el grau de santedat. De manera que podríem dir que els sants són els gegants de la santedat.
L’Església, des dels primers temps, conscient del gran poder d’intercessió dels sants, proposa als seus fills com a exemple de vida en el seguiment de Crist aquells que visqueren en grau heroic les virtuts cristianes. Per això els sants són exemple, estímul i ajuda eficaç davant de Déu en les contingències de la vida.
Per això encara avui –en el segle XXI- té sentit declarar sants i venerar els sants.
I encara cal tenir en compte que l’objectiufinal de les canonitzacions no són els sants, sinó els fidels, que tenen en els sants nous exemples i nous intercessors.
A aquest respecte diu la Constitució dogmàtica Lumen Gentium, del Concili Vaticà II: “No venerem la memòria dels sants només com exemple, sinó perquè es consolidi la unió de tota l’Església en l’Esperit mitjançant l’exercici de la caritat”.
L’embranzida de les causes dels sants avui palesa, d’una banda, la vitalitat de l’Església, i de l’altra, els anhels de santedat del fidels, que admiren i veneren els herois de la santedat i cerquen nous models de vida en els quals es puguin inspirar enmig de les dificultats del món, i així poder donar, també ells, una resposta i un exemple cristians.
II. Màrtirs
El martiri només es produeix en la dimensió religiosa, només és comprensible en l’àmbit de la fe i se celebra des de la fe. L’Església, en la seva història bimil.lenària, conserva la memòria d’aquells fills seus que, al llarg del seu pelegrinatge, han ofrenat la vida com un acte d’amor i de fidelitat a Déu. Perquè això és el martiri –des de la fe-: l’ofrena renuncial de la pròpia vida en un acte lliure, conscient, generós i gratuït –sense esperar res a canvi- per fidelitat a Jesucrist. Un acte d’amor perfecte.
El martiri no és un suïcidi. No és tampoc un acte de fanatisme. Ni tampoc una mort que espera ser venjada. No és una mort en acte de guerra o de resultes d’efectes colaterals. Com el Mestre i Senyor, el màrtir ofrena la seva vida renunciant-hi lliurement i amb plena consciència com una ofrena sacrificial a Déu per la reconciliació.
El martiri només sorgeix en un context de persecució religiosa i de conculcació del dret fonamental de tota persona humana: el dret inalienable a la vida. Des del punt de vista humà, al màrtir li és llevada la vida injustament, il.lícitament i il.legalment. Però el màrtir, amb la força de l’Esperit Sant, voluntàriament i amb total acceptació –no pas resignació fatalista- es lliura a la mort per amor i fidelitat al seu Senyor.
El papa Joan Pau II, el juny de 1994, adreçant-se als cardenals en el V Consistori Extraordinari a propòsit dels preparatius per al gran jubileu de l’any 2000, afirmava, des d’una perspectiva ecumènica. “Hi ha molts màrtirs en les Esglésies no-catòliques: ortodoxos a l’Orient, i també protestants” (...) I exhortava a que “les Esglésies locals facin tot el possible per no perdre el record d’aquells que han sofert el martiri, recollint la documentació necessària. Això ha de tenir un sentit i una eloqüència ecumènics”.
En celebrar el martiri d’aquests germans en la fe i en la humanitat, l’Església vol conservar la seva memòria i presentar el seu exemple de fidelitat i fortalesa tant als fidels de la generació actual com de les venidores. Ells seran exemple de testimoni ferm i font d’intercessió per a la reconciliació total, nascuda de la Pasqua del Crist.
En el màrtir, perquè ho sigui veritablement, cal que es compleixi la mateixa actitud de Crist. Com el Mestre, el màrtir accepta l’ofrena sacrificial de la seva vida i voluntàriament es lliura a la mort. El màrtir estima la vida com a do de Déu. No la desprecia ni renega del món “pervertit”. Ans, com el Crist Jesús, estima el món, perquè és obra de les mans de Déu, i estima la vida, perquè és la manifestació de la força salvadora i creadora de Déu. Però tot estimant la pròpia vida i el món, renuncia al seu dret fonamental: es lliura conscientment i voluntàriament a la mort per no ser causa d’escàndol per als germans en la fe i per fidelitat al seu Déu i Senyor. El màrtir anteposa el voler de Déu al seu propi voler, fins i tot a la seva pròpia vida.
En el màrtir, com en el cas de Jesús, es pronuncia una condemna injusta. El màrtir no s’hi rebel.la i l’accepta com a provinent de la voluntat de Déu, que li demana el testimoni suprem i més sublim d’estimació – com en altre temps li demanà a Abraham el sacrifici del seu fill Isaac, i en la plenitud dels temps al seu propi Fill Unigènit, el Crist Jesús-: lliurar-li la pròpia vida, perquè “ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida”. I el màrtir ofereix la pròpia vida com una ofrena sacrificial, i l’entén com un gran do que Déu el Pare li fa de poder assemblar-se a Jesucrist –de qui ha estat fet germà en la libèrrima caritat de Déu- i participar per Ell, amb Ell i en Ell en l’obra salvadora, que reconcilia tots els homes amb Déu i amb ells i entre ells. Però de res serviria l’ofrena sacrificial de la pròpia vida a Déu si en el màrtir no es donés, encara, una darrera actitud, fonamentada en el mateix exemple de Jesús, ja clavat en Creu: el perdó als botxins –que no enemics, perquè l’únic enemic és el Pecat- i la renúncia a la venjança, humana i divina. En el màrtir, doncs, s’ha de complir en tot i perfectament el manament nou de l’amor, donat per Jesús poc abans de la seva Passió. Déu és Amor. El màrtir ha de viure en grau heroic l’essència de Déu, de la qual en participa ja pel Baptisme. I és l’Esperit Sant qui l’hi ajuda.
III. Recuperar -conservar- la memòria
El reconeixement del martiri en aquests germans nostres en la fe i en la humanitat és conservar la seva memòria en l’Església. I per a ser més precisos, hauríem de dir conservar viva la memòria. Perquè els difunts no són morts, sinó que viuen per a Déu. Conservar la memòria dels germans màrtirs és fer un acte de fe en la resurrecció del Senyor Jesús i en la presència de l’Esperit Sant que el ressuscità d’entre els morts i vivifica l’Església.
Des de l’Església apostòlica, les comunitats cristianes conserven el record dels seus màrtirs locals i celebren cada any la festa del seu natalici al cel –el dia del seu martiri-. La primera memòria de martiri que l’Església començà a celebrar fou la Passió, Mort i Resurrecció del Crist Jesús, que la celebra, des d’aleshores, cada diumenge. Després vingué la del protomàrtir sant Esteve, del martiri del qual en fou testimoni Saule de Tars, després l’apòstol sant Pau. Així anava naixent i creixent el Martirologi de l’Església, el llibre que conté el calendari de les celebracions dels natalicis dels màrtirs. Era la manera de conservar la memòria d’aquells testimonis de la fe en les comunitats que els coneixien. Amb el temps, la seva memòria i la seva festa ultrapassà els límits de la seva comunitat i s’anà estenent per tota l’Església. També dels màrtirs –en temps de persecució organitzada-, la comunitat cristiana procurava aconseguir una còpia autèntica de l’acta del judici, sobretot en territori de l’imperi romà. Aquella acta judicial era llegida litúrgicament com a testimoni de la fortalesa del màrtir i acte de fe en l’ajut de l’Esperit Sant, que enrobustia la feblesa humana.
També en aquesta beatificació, cada Església local de les terres hispàniques conservarà viva la memòria dels seus fills que van vessar la seva sang com el Mestre i Senyor.
En la recuperació –des de l’òptica evangèlica i des de la fe és millor parlar de conservació i no de recuperació, perquè l’Església no s’oblida mai dels seus fills ni de la humanitat en l’Eucaristia i la pregària- de la memòria dels màrtirs el que té interès per a l’Església és el fet del lliurament sacrificial de la vida dels seus fills únicament per fidelitat a Jesucrist, sense interferències de cap altre tipus, i menys encara polítiques. Quan l’Església conserva la memòria dels seus fills màrtirs no fa mai un judici paral.lel –ni espera que la Història el faci- contra els executors materials ni contra ningú –l’Església, pel precepte evangèlic de la caritat fraterna, no pot anar contra ningú-. Interessa constatar que el màrtir morí únicament per motiu de la seva fe, que no hi va renegar i que va perdonar els qui li llevaven la vida injustament. Interessa esbrinar minuciosament que la mateixa condemna injusta de Crist i la seva actitud d’acceptació, de perdó i de pregària a la Creu es van reproduir en el màrtir. En aquest sentit, la recuperació de la memòria històrica –la veritat històrica- pel que toca a l’Església, no podrà ser completa –històricament parlant- volgudament. No es tracta de falsejar la Història. Però a vegades, en vistes a la consecució d’un bé més gran, no és oportú dir tota la veritat.
IV. Beats
Aquests màrtirs de la fe en Jesucrist seran declarats beats per l’Església. No és el mateix beatificació que canonització. La diferència entre beat i sant cal cercar-la únicament en la universalitat o no de la celebració de la seva memòria. Mentre que el sant té culte públic a tota l’Església universal, el beat té culte públic restringit a una congregació religiosa o a una diòcesi.
Així ho expressa el mateix ritual. La canonització, com que afecta l’Església universal, és presidida pel Papa, segons antic costum de l’Església. La beatificació, que afecta només una porció de l’Església universal, és presidida pe un delegat del Sant Pare.
La beatificació és una primera resposta oficial i autoritzada del Sant Pare a les persones que demanen poder venerar públicament un cristià que consideren exemplar. Amb l’autoritat suprema de Pere, el Papa concedeix que el beat tingui culte públic en l’Església. Però, a diferència de la canonització, la beatificació només autoritza el culte en uns llocs determinats o per a una família religiosa concreta. No és un culte públic universal per a tota l’Església.
En la solemne Eucaristia de beatificació, el bisbe de la diòcesi que ha incoat la causa, dret davant el delegat del Sant Pare, li demana, en nom de la seva Església particular, que el servent de Déu sigui beatificat. El representant del Sant Pare, acollint la demanada d’aquella Església local, manifestada públicament pel seu Pastor, diu: (...) “Acollint els desigs del nostre germà N., el de molts altres germans nostres en l’episcopat i de molts fidels, després d’haver consultat la Congregació per a les Causes dels Sants, el Summe Pontífex N., amb la seva Autoritat Apostòlica concedeix la facultat de ser anomenat beat el servent de Déu N., i que la seva festa pugui ser celebrada el dia (el dia de la seva mort, que és la del naixement al cel), cada any, en els llocs i la forma establerts pel dret”(...)
La beatificació, doncs, no imposa res als fills de l’Església. No és dogma de fe. Però demana, això sí, el respecte que mereixen la decisió del Sant Pare i la pietat dels germans cristians.
I què afegeix la canonització a la beatificació?
En primer lloc, el qui presideix l’Eucaristia solemne de canonització és el Sant Pare. Fins i tot els textos del ritual són diferents dels de la beatificació. I, encara, així com la beatificació la demana el bisbe de la diòcesi que ha incoat el procés canònic, la canonització la demana tota l’Església, representada pel bisbe de la diòcesi que ha dut a terme la causa de canonització. Per això, en l’Eucaristia solemne de canonització, el bisbe de la diòcesi en la qual s’ha seguit la causa del que ja era beat, dret davant el Sant Pare, en nom de tota l’Església, fa la petició de canonització, segons el ritual: “Pare Sant, la santa Mare Església us demana que per mitjà de la vostra Santedat, el beat N. sigui inscrit en el catàleg (cànon)dels Sants, i pugui ser invocat com a Sant per tots els fidels”.
El Papa, aleshores, en senyal d’acceptació, pronuncia la fórmula solemne de la canonització: “En nom de la Santíssima Trinitat(...), amb l’autoritat de Nostre Senyor Jesucrist, dels sants apòstols Pere i Pau, i la Nostra, després d’haver reflexionat intensament i d’haver implorat assíduament l’auxili de Déu, seguint el consell de molts germans nostres en l’episcopat, declarem i definim com a Sant el beat N., i l’incloem en el catàleg dels sants, establint que ha de ser honorat en tota l’Església entre els Sants amb piadosa devoció” (...)
La canonització, doncs, afegeix a la beatificació una acceptació per part del fills de l’Església. El Papa ha definit. El nou Sant ha de ser honorat en tota l’Església.
***
Aquestes beatificacions, la nostra diòcesi les vol viure ad intra com un do de Déu, l’hora favorable, el dia de la conversió. Voldríem preparar-nos per a poder rebre amb fruit les gràcies que Déu promet donar-nos per la intercessió dels nous beats. Que ells ens concedeixin la fermesa en la fe, la generositat en la caritat i la vigoria en l’esperança.
I ad extra, demanem que els nous beats vessin sobre tots els pobles l’esperit de la reconciliació, el respecte dels drets humans i la unió d’esforços per a la consecució del bé comú, superada tota diferència i tota ideologia divisòria. Units per la pau i el progrés de tots els pobles i persones.
I alhora voldríem, també, que fossin, per al món d’avui, un testimoni eloqüent de la nostra fe, que no s’imposa però que es proposa i que constitueix per a cada fidel un fet irenunciable.
PINZELLADES BIOGRÀFIQUES DELS NOUS BEATS
[Ordal (Subirats), 1 setembre 1916 – Moja, 29 setembre 1936].
Alumne de primer de Teologia del Seminari Conciliar de Barcelona.
Nasqué a ca la Magdalena, d’Ordal, a les tres de la tarda del primer de setembre de 1916. Fill primogènit dels esposos Josep Casas Raventós i Francesca Ros Vendrell. D’aquest matrimoni en naixerien deu fills –dels quals dos serien sacerdots: Mn. Joan i Mn. Xavier-. Fou batejat per Mn. Isidre Solsona, Tinent de l’església de sant Esteve, d’Ordal, ajuda de la parròquia de sant Pere, de Subirats, en data incerta, doncs no disposem de l’acta de Baptisme perquè l’arxiu de la tinència fou destruït durant la revolució de 1936. No obstant, segons una declaració jurada de Baptisme que es conserva en el llibre corresponent de l’arxiu parroquial, consta que fou batejat el 29 d’agost –és a dir, tres dies abans de néixer, segons l’acta civil de naixement, que donem per vàlida-. Podria haver estat batejat al voltant del 4 de setembre. En el Baptisme li foren imposats els noms de Josep, Lluís, Isidre. Li foren padrins de fonts l’avi patern –Josep Casas Augè- i l’àvia materna –Josepa Vendrell Olivé-. Rebé el sagrament de la Confirmació de mans de Mons. Francesc d’Assís Vidal i Barraquer a la basílica parroquial de santa Maria, de Vilafranca del Penedès, el 9 de maig de 1925.
Cursà els primers estudis a l’Escola Nacional d’El Pago. Quan el 1925 s’inaugurà el nou col.legi nacional d’Ordal en Josep encara pogué aprofitar un parell de cursos, doncs el setembre de 1928 ingressava al Seminari. En Pepet era considerat pel mestre i pels companys com un alumne model. Era senzill, humil i de caràcter afable. El seu germà consanguini Mn. Xavier destaca d’en Pepet que era obedient als pares, aplicat en els estudis i molt piadós.
Ingressà com alumne intern al Seminari Conciliar de Barcelona la solemnitat de la Mare de Déu de la Mercè, 24 de setembre, de 1928, a l’edat de dotze anys complerts. Al Seminari era un noi jovial i alegre, molt piadós, esforçat en els estudis, voluntariós, superdotat per al cant. Havia anat assumint tota una mística del martiri. Quan esclatà la revolució del 6 d’octubre de 1934, en assabentar-se de la mort dels seminaristes màrtirs d’Oviedo va dir: “Que en són, de benaurats els seminaristes màrtirs d’Oviedo! Ja són completament lliures de les misèries d’aquest món! Qui pogués ser un d’ells!”. Examinant les qualificacions acadèmiques es desprèn que en Josep era un estudiant de lletres. Les ciències li costaran sempre. I tenia afició i aptituds per a la música i el cant. No era un estudiant brillant, però sí constant i voluntariós.
El segon curs de Filosofia (1933-1934) moria de malaltia un condeixeble, en Joan Bonjoch i Juclà, tenia disset anys. La seva mort fou molt sentida per en Josep, i causà una forta impressió en tots els condeixebles. Fou també en aquell curs quan tota la secció de Filosofia, a instàncies del sots-prefecte Mn. Lluís Romañá Brunet –també martiritzat-, es consagrà perpètuament a la Mare de Déu. Era el 8 de desembre de 1934, diada de la Immaculada.
En acabar el tercer curs de Filosofia i abans d’iniciar la Teologia, en el Seminari de Barcelona hi havia el costum que els incipients teòlegs es consagressin a la Mare de Déu en el marc del nostre Sinaí: Montserrat. Els estudiants sojornaren a la santa Muntanya del 25 al 27 de juny de 1935. La consagració davant la imatge de la Verge Bruna tingué lloc amb tota solemnitat al seu cambril a les sis del matí del dia 26. Precedia la meditació, la santa missa, la comunió i, com a cimal, la renovació de la consagració a la Mare de Déu. Un condeixeble, l’Enric Estruch Bernis –que moriria també màrtir-escriví una poesia al.lusiva: “Amb dolça veu ens crida l’ideal/ i no ens fem sords a l’amorosa crida./ Com ocellets alcem el vol més alt.../ de sacerdots serà la nostra vida./ (...) Aixís, després, podrem seguir volant/ molt més ardits i amb ales més esteses/ amunt, amunt, el vol serà més sant.../ i del bon Déu més altes les fineses”.
La inauguració solemne del curs 1935-1936 tingué lloc el 26 de setembre de 1935. L’endemà s’iniciaren ja les classes. Aquest curs vingué marcat, a més a més de la inestabilitat en l’orde públic que es venia arrossegant de temps enrere, per les eleccions del 16 de febrer de 1936, que donaren la victòria al Front Popular. El resultat electoral preocupà els superiors del Seminari, que temien el rebrot d’alguns aldarulls com els del 6 d’octubre de 1934. També els seminaristes estaven intranquils, i molts d’ells, assumida la mística del martiri, s’ofrenaren privadament a Déu com a víctimes de pacificació i reconciliació. Les darreres fotografies d’en Josep d’aquesta època el mostren demacrat, amb una cara angulosa, els ulls ensorrats i un posat seriós, imatge del Baptista. Probablement el seu estat delata la penitència en els àpats i la mortificació amb el cilici, que el seu germà Mn. Xavier encara conserva.
I arribà la fi del curs. Abans, però, els seminaristes reberen les exhortacions del bisbe diocesà, Dr. Irurita, i del rector –màrtir- del Seminari, Mn. Peris. Tots dos insistiren en la persecució que s’endevinava i en la necessitat de la pregària per no defallir i ser valents fins al darrer testimoni, si Déu els feia la gràcia de demanar-los-el. I acabat el curs, en Josep que agafa el “mundu”, i cap a Ordal.
El 19 de juliol esclatava l’alçament militar, que fou ràpidament dominat a Catalunya. S’imposava el triomf anarquista, que desbordava i anul.lava l’autoritat del govern de la Generalitat, i començava la revolució amb la seva component de cruenta persecució religiosa.
Ordal era un lloc de pas obligat. Hi havia la carretera nacional que comunicava Barcelona amb les altres capitals, sobretot les més meridionals. Aquells primers dies, Ordal fou testimoni de la circulació d’un bon nombre de vehicles carregats de milicians armats fent via cap a Barcelona.
El diumenge 19 de juliol s’havia celebrat l’eucaristia a la tinència d’Ordal. Cap a migdia començà a notar-se un trànsit inusual per aquella carretera. Vehicles amb homes armats, que duien pintades les sigles de la FAI i la CNT es dirigien apressats cap a Barcelona. Quan passaven pel pble feien sonar les botzines, llençaven consignes revolucionàries amb crits estentoris i aixecaven el puny clos. Aquells milicians se sumaven a les forces contracolpistes. Després de la missa matinal se celebraren les exèquies d’en Josep Julià Vendrell. En tornar del cementiri –per la carretera- feien processó Mn. Fortià Camprodon i els escolans, amb creu alçada. S’encertà a passar un camió carregat de milicians armats que, en veure la processó i el capellà exclamaren irats i amenaçant amb el puny: “Prepara’t, que ara vindrem per tu!”. El camió, però, seguí la seva marxa sense aturar-se. Mn. Fortià féu apressar el pas als escolans. En arribar a l’església els féu marxar tot seguit cap a casa seva. Ell es tragué els ornaments i la sotana, tragué el Santíssim i fugí camps a través.
Els feligresos d’Ordal anaren a l’església i s’endugueren els objectes de més valor i més estimats i els amagaren. En Josep s’endugué el sagrari, l’àngel de la guarda i el santcrist petit. Els dugué a cal Farré, prop de l’església, on vivien els seus oncles -la seva tia Llúcia-, on s’hi estigueren tota la guerra en una habitació parada talment com un oratori, amb llum i tot.
Els primers dies de la revolució, Ordal també patí els efectes devastadors, tant en l’església com en les persones de dretes i d’ordre i les seves propietats. El 22 de juliol era cremada l’església de la tinència d’Ordal. La rectoria serví d’habitatge de refugiats, especialment dels vinguts de terres aragoneses.
Així anava passant aquell estiu del 36. I arribà el diumenge 27 de setembre. Aquell dia, entre les quatre i les cinc de la tarda, arribà al poble un contingent de milicians, armats, que venien a l’enterrament –laic, és clar- d’un company rabassaire, en Serafí Guilera Matas (a) “El Xollat”. Els acompanyava el capistost del Comitè de Sant Pau d’Ordal. Acabat l’enterrament, els milicians que no marxaven. La gent començà a témer el pitjor. L’enterrament havia estat un pretext per pujar a Ordal a detenir els seminaristes i els estudiants religiosos. En duien la llista exacta. Diuen que la “lloca” era a Ordal mateix i diuen, també, que va haver-hi complicitats de Sant Pau d’Ordal. Ningú més no fou buscat ni detingut. Només els religiosos.
Mentre tot això passava, en Josep i el seu germà Esteve eren a la portalada de casa, observant els moviments dels milicians intentant endevinar el que pretenien. En aquestes, els milicians ordenaren que tothom es fiqués dintre casa. Encara no havien tingut temps d’entrar els dos germans quan de sobte, com una aparició, veuen dos homes armats que es deturen al seu davant. Un dels dos és ben conegut. I aquest diu a l’altre milicià: “Aquest és el seminarista!”, i assenyala en Josep. Aleshores obligaren en Josep a acompanyar-los. Ell els seguí mansoi, i dient als de casa seva que no fessin res. També detingueren el seu germà Esteve. Els feren caminar un tros enllà de casa seva. En ser un tros lluny els examinaren les mans. Les de l’Esteve eren dures i aspres, senyal de treballar. El deixaren anar. Les d’en Josep eren fines. Senyal inequívoca que era el seminarista, el que cercaven. Se l’endugueren.
Quan en Josep fou detingut, el seu pare no era a casa. Com que era diumenge, havia anat al cafè, com feien els homes del poble cada festa. En assabentar-se de la detenció del fill, el pare volgué sortir a alliberar-lo per la força. Els altres homes l’agafaren i l’aturaren: “No hi vagis, que no veus que no hi pots fer res, i si hi vas se t’enduran a tu i tot o t’engegaran un tret i encara serà pitjor!”. Podeu comptar com devia estar aquell pare. Com devien estar la mare i l’àvia Magdalena, testimonis, també, de la detenció d’en Josep.
Mentre en Josep era detingut, uns altres milicians anaren a detenir el seu cosí estudiant carmelita Fr. Joaquim de sant Josep. Els altres seminaristes –Joan Casas Ros, Modest Vendrell Rosell, Josep Pi Raventós, Règul Casas Casas- i l’estudiant carmelita, condeixeble de Fr. Joaquim, -Esteve Ros Masana- havien pogut fugir.
Abans que se l’enduguessin, la mare d’en Josep parlà amb els milicians, intentant d’estovar-los el cor. Li respongueren amb tot el cinisme i la fatxenderia: “No tinguis por, dona, que no li passarà res, només el portem a declarar, i quan estigui llest ja tornarà. Però si trigava, no passis ànsia, perquè a vegades les declaracions s’allarguen”.
Els dos cosins foren introduïts en un cotxe i feren camí cap a Vilafranca del Penedès. Del que va passar des d’aquella tarda del diumenge 27 de setembre, del viatge en el cotxe, de tot el dilluns 28 fins a la nit del 28 al 29 no crec que ningú en sàpiga res amb certesa. I els que en podien saber alguna cosa mai no han parlat.
La nit del 28 al 29 de setembre, els dos cosins foren conduïts des de Vilafranca fins a la plaça de Moja, davant de l’estanc de cal Mitjans. Allí els obligaren a baixar del cotxe i els afusellaren. En Josep caigué mort instantàniament, segons sembla. Fr. Joaquim –cosit a trets- no acabava de caure i fins anava cap el que li disparava, amb els braços oberts com per abraçar-lo. L’esfereïment del botxí no té nom. El seu cos rebé una trentena de bales. Segons el testimonidels pares dels màrtirs –que no pogueren veure els cadàvers dels seus fills perquè ja havien estat enterrats- tots dos presentaven, a més a més, ferida de bala al cap: el tret de gràcia.
El 29, de bon matí, foren trobats els dos cossos a la plaça. La gent del poble deia: “Són forasters!”. “Si que són joves!”. El jutge de pau ordenà treure les portadores d’un carro de verema, carregar-hi els cossos dels dos màrtirs i portar-los a enterrar al cementiri local. L’enterramorts cavà una fossa al terra i els sepultà capiculats i l’un boca amunt i l’altre boca avall.
Aquell mateix matí del 29, els mateixos botxins comentaren en una taverna de Vilafranca la mort dels dos màrtirs, quedant fortament impressionats per la seva valentia. Intentaren fer-los blasfemar repetides vegades i no ho aconseguiren. Finalment els mataren perquè eren “tossuts i fanàtics” i perquè eren “estudiants de capellà”.
La tarda del mateix dia, mentre la família estava veremant, s’assabentà de la mort dels dos màrtirs. Els pares de Fr. Joaquim tenien carro i matxo. Les dues famílies varen posar-se d’acord per anar a veure el lloc on havien mort els seus fills i on havien estat enterrats. El dimecres 30 de setembre, de bon matí, amb el carro de cal Ton del Ros, sortien les dues famílies cap a Moja. Arribats a la plaça del poble, els veïns els proporcionaren més detalls de la mort dels seus fills i els donaren, ben de cor i agermanats en el dolor, el condol. Després anaren al cementiri, però tan sols pogueren veure la terra remenada que indicava la novetat de la sepultura. A la tarda retornaren tots a casa, adolorits, però també esperançats com a bons cristians. Tres noies d’Ordal anaven sovint a la plaça de Moja i duien un ram de roses blanques i vermelles. Pregaven en silenci i retornaven amb la bicicleta cap a casa.
Acabada la guerra, un dels delators dels màrtirs tornà al poble. La gent i els mateixos familiars instigaven el pare d’en Josep perquè el denunciés. Ell no volia fer-ho. Com a cristià sabia que havia de tornar bé per mal i perdonar. Davant la insistència perquè denunciés el culpable, anà a aconsellar-se amb el Tinent d’Ordal. Mn. Fortià, que s’havia reincorporat al pasturatge de la feligresia, li digué: “Mira, Josep, el fill no te’l tornaran. Els cristians hem de saber perdonar, encara que ens costi”. Aquell bon cristià en va tenir prou. No només va atorgar cristianament el perdó al delator, sinó que tota la família el van ajudar en la seva malaltia.
El procés de canonització s’incoà a la cúria de la llavors diòcesi de Barcelona a instància del vicepostulador –que actuava en nom del postulador- Gmà. Joaquim Donato, FSC (germà de les Escoles Cristianes o de La Salle).
El primer d’octubre de 1951 es publicava l’Edicte Episcopal del bisbe diocesà Dr. Gregorio Modrego per a la instrucció del processícol de recollida d’escrits dels presumptes màrtirs.
El 24 de maig de 1952 foren exhumades canònicament les restes del dos màrtirs. Les d’en Josep passaren al nínxol número 27 –propietat d’Esteve Julià Vendrell i comprat posteriorment per la parròquia d’Ordal- del cementiri parroquial d’Ordal. El 5 de desembre de 1965 foren exhumades i reinhumades en elnínxol número 1 del panteó sacerdotal del mateix cementiri parroquial d’Ordal, on reposen actualment a l’espera del trasllat definitiu a l’altar major de l’església parroquial.
Les de Fr. Joaquim, al nínxol número 226, sèrie 2ª, propietat de la Sra. Adela Prats i Mat, donat a la Comunitat carmelitana, del Cementiri Vell o del Sant Crist, de Badalona. I el 7 de gener de 1953 les restes foren traslladades al nínxol número 419, sèrie 2ª, pis quart del mateix cementiri.
El 7 de maig de 1959 se celebrà la solemne sessió de clausura dels processos Informatiu , “Non Cultu” i Escrits a la capella del col.legi Comtal, de La Salle. Es portaren a Roma les còpies autèntiques de les actes del procés.
El dimarts22 de juny de 2004, en presència del sant pare Joan Pau II, es promulgaren els decrets relatius al martiri de 65 màrtirs de la persecució religiosa a l’Estat espanyol. Entre ells hi havia els relatius a en Josep Casas Ros i el seu cosí Fr. Joaquim de sant Josep, OCD. La mort del papa Joan Pau II retardà les beatificacions. Finalment, el sant pare Benet XVI ha fixat la data per a la beatificació per al diumenge 28 d’octubre proper.
Àlvar Pérez
Fr. JOAQUIM DE SANT JOSEP, OCD
(Josep Casas Julià)
[Ordal (Subirats), 30 desembre 1915 – Moja, 29 setembre 1936]
Profés simple carmelita descalç.
Nasqué a cal Ton del Ros, al carrer Pasadaines, d’Ordal, a les set de la tarda del 30 de desembre de 1915. Fill dels esposos Joan Casas Vendrell i Antònia Julià Vendrell. Com en el cas del seu cosí Josep, batejat també en data incerta -per manca de documentació, però podria ser el primer de gener de 1916- per Mn. Isidre Solsona, Tinent de sant Esteve, d’Ordal. Li foren imposats els noms de Josep, Esteve, Isidre. L’apadrinaren a les fonts en Josep Julià Vendrell i na Maria Julià Vendrell. Fou confirmat a la Tinència d’Ordal el 6 de maig de 1916, a l’edat de quatre mesos, pel bisbe diocesà de Barcelona Mons. Enric Reig Casanova. Fou padrí el marquès de Camps. Rebé la primera comunió de mans de Mn. Joaquim Canals, tinent d’Ordal, el primer de juny de 1924.
En Pepet –també era cridat pel diminutiu afectuós com el seu cosí- no tenia massa salut. Era un noiet espigat i esprimatxat, d’aparença fràgil, però d’un fort tremp interior. Piadós. Molt bon noi. Cursà els primers estudis a l’Escola Nacional d’El Pago, com el seu cosí i els altres nens. Les nenes tenien l’escola al poble mateix. El mestre s’adonà de les qualitats humanes i cristianes d’en Pepet, i observà, també, les dificultats que tenia el noiet per seguir les classes. I així ho digué als pares: “No té un gran talent, però té una gran voluntat per aprendre”.
Essent ja a la nova escola d’Ordal, un dia hi anà un carmelita i parlà als alumnes de la vocació, preguntant-los si n’hi havia cap que es volgués fer carmelita. En Pepet, en arribar a casa, digué a la seva mare: “Mare, us he de demanar una cosa... no sé si me la concedireu...”. I aleshores li explicà el que els havia dit aquell religiós carmelita a l’escola i el desig que ell tenia d’ésser-ne també. La mare en parlà amb el seu espòs i, d’acord tots dos, donaren al seu fill el permís, ben joiosos.
Els pares es posaren en contacte per carta amb els pares carmelites del col.legi preparatori de Palafrugell. Anaven passant els dies i la resposta esperada no arribava. Aleshores la mare proposà que en Pepet combregués un primer divendres tot demanant al sagrat Cor de Jesús una prompta resposta. Aquell mateix dia reberen carta del col.legi carmelità acceptant en Pepet com aspirant.
Als onze anys, doncs, ingressà al Col.legi Preparatori de Vocacions que els carmelites descalços tenien a Palafrugell. Era la tardor de 1927. Durant l’escolasticat fou un estudiant modèlic tant per la seva virtut com pel seu esperit de pregària i recolliment. Les assignatures, llevat de la música, ja li costaven més.
Acabats els cursos d’Humanitats a Palafrugell, ingressà, als quinze anys, al noviciat de Tarragona el 4 d’agost de 1931. En aquesta època començà a donar signes d’un cert misticisme i d’alguns escrúpols de consciència. La seva pregària era tan fervorosa i el deixava tan transportat que el Pare Director havia de vigilar-lo perquè no estigués més temps del que preveien els horaris. D’altres testimonis afirmen que no és que quedés transportat per la pregària, sinó que, per escrúpols, es llevava a la nit per repetir la pregària, doncs li semblava que no l’havia feta bé.
Transcorregut l’any de noviciat, féu la professió simple en l’Orde carmelità-juntament amb l’altre religiós d’Ordal Fr. Esteve de la Immaculada Concepció (l’Esteve Ros)- a l’església del convent del Carme, de Tarragona –la Punxa-, el 5 d’agost de 1932. Li foren padrins en Pau Casas i na Maria Julià.
Acabat el noviciat i feta la professió simple, fou destinat al convent de Badalona a cursar el trienni filosòfic, que acabà el juny de 1935. Mentre feia el segon curs de filosofia caigué malalt, havent de ser sotmès a una operació quirúrgica. Passà tres mesos al llit convalescent. Al cap d’aquella temporada va començar a notar una gran facilitat en la comprensió i la retenció de les lliçons. Durant la convalescència, al convent li donaven una sobrealimentació. Aquesta atenció preferent el mortificava en extrem. No volia diferències amb els seus germans d’hàbit. Durant l’etapa filosòfica, Fr. Joaquim es mostrà “molt fervorós en la pregària i constant en l’exercici de la mortificació”.
El curs 1935-1936 inicià els estudis teològics. El diumenge 19 de juliol esclatava l’alçament militar i la consegüent revolució amb la persecució religiosa aparellada.
Aquell diumenge 19 de juliol, a Badalona, transcorregué fins a mitja tarda sense cap incident. Les misses se celebraren totes amb la normalitat habitual. Al voltant de les cinc de la tarda, alarmat per les notícies que arribaven al convent, el P. Procurador–P. Miquel-pregà el P. Arcàngel de la Verge del Carme que pugés al terrat a fer un cop d’ull. Des d’allí ja es veien les fumeres dels incendis a Barcelona. Els col.legials eren al mateix terrat en recreació. Aleshores es feren baixar els col.legials, es tragueren els hàbits i es vestiren de paisà. Acabat, els superiors començaren a buscar domicilis amics per a allotjar-hi els estudiants. Calia sortir del convent. Fou sumit el Santíssim sagrament.
Al voltant de les deu del vespre sortiren els dos darrers religiosos del convent: el P. Arcàngel de la Verge del Carme i el germà cuiner Fr. Pasqual. Els acompanyava un jove seglar. Tot just sortits del convent, una patrulla de milicians armats els donà l’alto. Foren detinguts tots tres i conduïts a la presó municipal. En arribar foren escorcollats i els varen prendre tot el que duien de valor. Després els tancaren en tres cel.les, incomunicats els uns dels altres. En aquella situació romangueren una setmana.
En sortir de la presó, el P. Arcàngel procurà assabentar-se de la situació de cada religiós. Fr. Joaquim li preguntà què havia de fer. El P. Arcàngel li digué que se n’anés a casa dels seus pares, però que abans s’assegurés ben bé que no correria perill. I que digués a algun familiar seu que el vingués a buscar. Així ho féu.
En sortir del convent, al voltant de les deu del vespre, el P. Gabriel de l’Anunciació es féu càrrec de tots els col.legials i se n’anaren a una casa que els havia estat cedida. L’endemà, Fr. Joaquim fou acollit a casa de les germanes Grau, al carrer de sant Pere. Aquelles bones dones, ja grans, atemorides per les amenaces que els revolucionaris llençaven contra els qui amaguessin o socorreguessin monges i capellans, pressionaren els superiors perquè Fr. Joaquim es busqués un altre allotjament.
Assabentada la família, anà a buscar-lo a Badalona el seu germà Pau. El dugué a casa d’en Claudi Fraxedas, que tenia una taverna al carrer Llançà, 21, de Barcelona. Els seus acollidors, per tal de dissimular, volien que Fr. Joaquim alternés amb els parroquians. Ell no podia suportar aquell ambient de taverna. Demanà als seus benefactors que el deixessin estar, ni que fos tot sol, al pis. Així ho feren. La mestressa de la casa notà que Fr. Joaquim s’havia estat tot el temps amb el balcó tancat, com si no hi hagués ningú a la vivenda. Li ho comentà. Fr. Joaquim li respongué que havia estat tan rebé en aquell recolliment.
El dissabte 25 de juliol, el P. Arcàngel i Fr. Pasqual foren posats en llibertat de la presó municipal. A finals de juliol es trobaren el P. Arcàngel, Fr. Joaquim i Fr. Esteve Ros a Barcelona. Fr. Joaquim preguntà al seu prior què havia de fer. El prior li respongué que ja que ell no podia fer-se càrrec dels seus súbditsli aconsellà que se n’anés a casa dels seus pares. Abans de marxar, però, calia que s’assegurés bé que no correria perill. Fr. Joaquim avisà la seva família. Probablement el seu germà Pau l’aniria a buscar –com se’n va fer càrrec en sortir del convent- i el duria a Ordal.
Fr. Joaquim deuria arribar a Ordal a finals de juliol. Duia una vida de pregària i mortificació exemplars. Li agradava de pregar sota una olivera des d’on podia veure Montserrat. Llegia sovint un llibret que havia pertangut a un sacerdot martiritzat: “Horas felices del joven”. Ajudava en les tasques del camp i de la casa, encara que la seva mare no ho volia.
Un dia, parlant de la situació de persecució a rel del martiri del rector i del vicari de sant Vicenç dels Horts, del rector de Gelida i del jove gelidenc Agustí Estruch, el seu pare li preguntà: “I si et vinguessin a buscar a tu, què faries?”. Fr. Joaquim va respondre-li, decidit: “Jo els esperaria així”, i s’agenollà i obrí els braços en creu.
I així arribà la tarda del 27 de setembre. Fr. Joaquim i el seu cosí seminarista Josep Casas Ros foren detinguts. Plegats, a la plaça de Moja, consumarien el seu martiri com un acte perfecte d’amor a Déu. Els assassinaren únicament perquè eren religiosos, “in odium fidei, in odium Ecclesiae”.
Àlvar Pérez
P. PERE TOMÀS DE LA VERGE DEL PILAR, OCD
(Pedro de Alcántara Fortón y Cascajares)
[Saragossa, 26 abril 1888 – Sitges (Costes de Garraf), 10 octubre 1936).
Conseller conventual de Villanueva de la Jara.
Nasqué a la ciutat de Saragossa el 26 d’abril de 1888. Rebé el Baptisme l’endemà. I la confirmació el 5 de maig de 1893. El 29 de setembre de 1904 ingressà en el noviciat dels carmelites descalços al Desert de Les Palmes (Castelló), on féu la primera professió el 15 d’octubre de 1905. Acabats els estudis, fou ordenat prevere el 30 de juny de 1912.
Exercí el càrrec de prior dels convents de València (1924) i Saragossa (1927). El 1933 fou nomenat conseller provincial i conventual de Villanueva de la Jara (Conca).
La persecució el sorprengué de ple a Barcelona, al convent dels carmelites de la Diagonal. Hi havia anat convidat per predicar la solemne novena de la Mare de Déu del Carme. El diumenge 19 de juliol hi hagué una cruenta batalla davant d’aquell convent, amb nombrosos morts i ferits. A primeres hores del matí, els militars alçats, veient-se en inferioritat de condicions, es refugiaren en el convent. Aquest fou el pretext perquè els revolucionaris hi penetressin, perseguissin els religiosos i fessin una destrossa de l’edifici. L’endemà, 20 de juliol, vestit de paisà, el P. Pere Tomàs sortí del convent. Els milicians el reconegueren com a religiós i l’insultaren i el colpejaren salvatgemental mig del carrer, deixant-lo per mort. Dos testimonis, les germanes Pasquala i Assumpta Laburta Salcedo veieren com els milicians duien el P. Pere Tomàs pel carrer de Menéndez y Pelayo amunt. Tot i que el duien agafat com sostenint-lo, els queia al terra, d’extenuat que estava per la brutal pallissa que havia rebut. I segons un altre testimoni, la Sra. Bartola, espardenyera, més amunt el martiritzaren encara més i li dispararen, deixant-lo per mort.
En estat crític, dos guàrdies el traslladaren a l’Hospital de sant Pau, on fou assistit i curat, quedant-hi ingressat. S’anava recuperant de les ferides i lesions . Al cap de tres mesos d’estar hospitalitzat, la nit del 10 d’octubre, un grup de milicians armats se l’endugué del llit.
Fou estimbat al “Pas de la Mala Dona”, a les Costes de Garraf, terme municipal i parròquia de Sitges. El seu cadàver fou tret pel mar. L’enterraren a la fossa comuna del cementiri de Sitges, on encara reposen les seves restes, que no han pogut ser mai identificades. Tenia 48 anys.
La mar tragué a la sorra de Sitges –part de llevant- dos cadàvers, que foren recollits per en Vicente Muñoz, ferroviari que vivia a la casilla anomenada “La Ginesta” i que pertanyia a la Creu Roja Internacional.Els tres cadàvers foren enterrats sense poder ser identificats.
A part d’aquests dos cadàvers, n’hi hauria un tercer que podria correspondre al del P. Pere Tomàs. Segons el mateix testimoni, el possible cadàver del P.Pere Tomàs, en ser estimbat no arribà a caure a la mar, sinó que quedà enredat en les mates de les roques, a una alçada d’uns tres metres abans d’arribar a l’aigua. Aquell cadàver, segons la descripció que en féu en Vicente Muñoz, “tenía todo rasgados unos blanquísimos calzoncillos, que su edad estaría en los cuarenta, el semblante muy apacible y de buen color, y calzado zapatos de color marrón: quedó en la boca de un túnel, suspendida la cabeza y entre malezas lo restante del cuerpo. Els tres cadàvers foren enterrats al cementiri sense identificar. Tots tres cadàvers presentaven un tret al pols. Foren trobats al voltant del 20 d’octubre.
Una possible dada identificatòria del cadàver del P. Pere Tomàs podria ser la bosseta on hi duia el santcrist.
Àlvar Pérez
Fonts: Arxiu Provincial OCD, Barcelona
M. JOSEFINA SAULEDA PAULÍS, OP
(Bonaventura Sauleda i Paulís)
[Sant Pol de Mar, 30 juliol 1885 – Barcelona, 1 setembre 1936]
Dominica de Nostra Senyora de Montsió
Enterrada al monestir d’Esplugues de Llobregat
Na Ventureta va néixer a Sant Pol de Mar el 30 de juliol de 1885. Desena filla dels esposos Victorià Sauleda i Roura i Josepa Paulís i Roura –cosins germans-, els qual havien contret matrimoni a les cinc del matí del 21 de gener de 1867 a l’ermita de san Francisco de Paula, de La Havana. Del matrimoni en nasqueren dotze fills, els set primer a La Havana i els altres cinc a Sant Pol de Mar; eren sis nois i sis noies. Quatre moriren albats i un altre als divuit anys.
Fou batejada a l’església parroquial de sant Jaume, de Sant Pol de Mar, el 5 d’agost, als sis dies de vida. Li foren imposats els noms de Bonaventura (Ventureta), Marta, Francesca. Padrins: Josep Vicens iBonaventura Paulís. Ministre del sagrament: Mn. Frederic Mercader, vicari. Rebé el sagrament de la Confirmació al poble natal, el 14 de juny de 1887, a l’edat de dos anys, de mans del bisbe de Girona Mons. Tomàs Sivilla. Féu la primera comunió el 23 de maig de 1897, amb gairebé dotze anys.
Nascuda en una llar profundament cristiana, a casa començà a conèixer i estimar Jesús. La mare anava ensenyant a tots els seus fills el senyal de la creu i les primeres oracions i a tenir diàleg amb el Senyor. Arribada l’edat escolar, els pares la dugueren a escola amb les germanes dominiques del P. Coll –de l’Anunciata-, que tenien col.legi a Sant Pol. Era una bona estudiant.
A mesura que anava creixent, Ventureta anava rebent una educació d’acord amb la posició de la família. Era tota una senyoreta. Feia notables progressos en la música.I en aquell col.legi s’hi trobava bé. Es trobava bé amb les religioses. Alguna vegada havia pensat que també a ella li agradaria ser-ne.
Als setze anys manifestà la seva vocació. Freqüentava assíduament els sagraments. Noia, ja, es feia mirar. Era alta, esvelta, distingida. Cara rodona, cutis rosat, ulls expressius i de mirada una mica nostàlgica, com si contemplés la immensitat del mar. Amable i simpàtica, sempre amb el somrís als llavis.
Arribà un moment que li semblà tan clara la crida de Déu a l’estat religiós que el seu director espiritual l’animà a llençar-s’hi confiadament i amb generositat. Però la decisió no fou fàcil. Ventureta es pensava entrar en l’Institut del P. Palau, duent una vida activa. En canvi, la seva germana gran, la primogènita, amb qui es portava setze anys, havia entrat monja contemplativa al monestir de Montsió. I li proposava que també ella abracés aquell règim de vida. Ventureta decidí fer exercicis espirituals, demanant la llum al Senyor, qui ja li havia guanyat totalment el cor. Acabats els exercicis, comunicà a la seva germana Sor Mercè la decisió: contemplativa i dominica.
El 19 de gener de 1905, als dinou anys, entrà al convent de Montsió, de Barcelona. Al cap de dos mesos d’entrar al monestir, i després d’haver practicat els exercicis espirituals, vestí l’hàbit blanc dominicà. Era el 12 de març de 1905. Un any més tard, el 24 de març de 1906, feia la professió simple. I tres anys després, el 12 d’abril de 1909 –l’any de la Setmana Tràgica-, emeté els Vots Solemnes.
Fou elegida priora el 21 de juny de 1929. Reelegida el 1932. Mestra de novícies el 1935. Aquest mateix any fou elegida priora la seva germana M. Mercè. Intercanviant així els càrrecs.
I arribem al 19 de juliol de 1936. L’ambient ja feia temps que s’havia anat enrarint contra tot el que representava Església. La M. Josefina tenia ben assumida la mística del martiri. Vegem què diuen les cròniques de la casa: “Era el 19 de julio, un domingo. La comunidad reunida en el coro terminaba el rezo de los Maitines y Laudes. Daban las cinco de la madrugada. Las monjas continuaban silenciosamente la plegaria personal cuando pasado un cuarto de hora, una descarga de metralla se producía en torno al convento... Silenciosas y sobrecogidas de espanto nos mirábamos sin saber a qué atribuir aquel estruendo... la Revolución había estallado, y el general Goded quedó derrotado. Barcelona quedaba en manos del Frente Popular. Se abrió la iglesia para la misa del domingo, pero nadie compareció... Horas más tarde llegaba el triunfo comunista. Por la noche nos retiramos a la celda, cuando un urgente aviso de los vecinos protectores nos obliga a salir inmediatamente.
De nit, enduent-se el Santíssim i passant del monestir a una casa veïna pels terrats per una mena de passera de fusta, les monges abandonaren el monestir. Els veïns els donaren acolliment. L’endemà, però, tornaren al monestir. El capellà hi celebrà l’Eucaristia. Era el dilluns 20 de juliol. Els aldarulls pels carrers anaven en augment. El dia anterior havien començat els assassinats d’eclesiàstics i els incendis de temples. El capellà del monestir ordenà a les monges que sortissin de la casa i cerquessin una llar amiga on refugiar-se. La M. Priora, amb altres monges, s’allotjaren en un pis buit prop del monestir., al qual dies abans, en previsió, ja hi havia traslladat alguns paraments.
El dimarts 21, a mig matí, una multitud enfollida de milicians i milicianes es concentrà davant les portes barrades del monestir, l’assaltaren i comença la destrucció i l’incendi. La M. Priora i les altres monges que estaven al pis amb ella podien observar l’escena, doncs l’habitatge estava gairebé davant per davant del monestir, a la Rambla de Catalunya, 119, primer pis.
Al cap de pocs dies havien de tenir un registre en aquell pis camuflat. La perspicàcia del pare del capellà de la comunitat, fent com d’amo de la casa, el burlà. Però calia cercar un altre lloc, aquell ja era conegut i tard o d’hora tornarien els milicians a fer un altre registre. Convenceren la M. Priora, ja de certa edat, perquè se n’anés al seu poble, Sant Pol. La M. Josefina restaria a Barcelona i tindria cura de la comunitat.
Amb l’ajut d’en Jaume, el fidel porter i sagristà del monestir, la M. Josefina havia llogat una vivenda per allotjar-hi les religioses que no tenien família ni casa fixa. El dilluns 31 d’agost, molt d’hora, acompanyada de Sor Carme Carretero, sortia la M. Josefina d’aquell nou refugi per anar a recollir algunes pertinences que havien deixat al pis de Rambla de Catalunya, 119.
Les dues religioses passaren per davant del seu monestir, ara incendiat i espoliat, i no pogueren contenir una mirada de llàstima i una llàgrima subtil. Un grupet que hi havia pels voltants i va adonar-se de la reacció d’aquelles dues dones –reacció gairebé imperceptible- sospità si potser no foren dues monges. Tot seguit, el Comitè, que s’havia instal.lat al monestir, en fou assabentat. Mentre les dues religioses eren al pis recollint algunes coses, una patrulla de vuit milicians armats havia anat al principal de l’edifici a fer un registre. La M. Josefina no se n’havia adonat. Baixà del primer pis i trucà el timbre del principal per acomiadar-se de la Sra. Ballester, benefactora de la comunitat. La senyora de la casa, sospitant que podia ser alguna de les religioses que havien a anat al pis superior, digué amb veu forta a la noia de servei: “Digui a aquesta senyora que ara no entri, que no estic per atendre-la”. Però els milicians que feien guàrdia replicaren: “Sí, que entre, que entre, que es a ella a la quebuscamos”. Serien al voltant de les vuit del matí del dilluns 31 d’agost.
La detingueren i, amenaçant-la amb les armes, la dugueren al saló. Tot seguit començà un llarg interrogatori de dotze hores, ininterromput. Es pensaven que era la priora del monestir i que sabia on hi havia amagat el tresor i que coneixia el parador del capellà de la casa i de les altres monges de la comunitat.
La M. Josefina, durant el llarg interrogatori, no digué res que pogués comprometre ningú. Els milicians d’aquell improvisat “tribunal” s’anaven rellevant. L’únic que romangué totes dotze hores –que és el que durà aquell interrogatori- al seu lloc, interrogant incansablement la M. Josefina fou el qui feia de cap, que no era un trinxeraire qualsevol, sinó un home culte. La tractava amb molta duresa. Davant el silenci de M. Josefina, els milicians deien: “Qué terca es; pero ya la pagarà”. Al cap d vàries hores d’interrogatori, la M. Josefina se sentí extenuada i demanà un got d’aigua. Cridaren la minyona que li’n portés. Digué que també li feia mal el cap. Els milicians li contestaren: “Ya te la pondremos nueva”.
Cap a les vuit del vespre, desesperats perquè no li havien pogut treure cap paraula, els milicians l’obligaren a que els seguís. Baixaren les escales. En arribar a la porta del carrer, la M. Josefina va veure el cotxe preparat. Sentí un forta esgarrifança. Tenia por d’anar amb aquells homes per no perdre el que més estimava. Els digué: “Si habéis de matarme, ¿por qué no lo hacéis aquí mismo?”. Els milicians la feren callar i l’obligaren a pujar al cotxe. Tancaren les portes i el cotxe emprengué la marxa. Res més no se’n sabé, del que s’esdevingué a partir d’aquell moment.
L’endemà, primer de setembre, el seu cadàver aparegué a l’Hipòdrom. Damunt el cadàver hi havia col.locat un cartell: “Esta es la priora de las dominicas de Monte-Sión, y su apellido es Sauleda”. El cartell permeté identificar-la. Tan desfigurada estava. El cadàver fou conduït al dipòsit judicial de l’Hospital Clínic. Allí el trobà i el reconegué el porter del monestir, en Jaume Busquets. Quedà horroritzat en contemplar l’estat del cadàver. Dies més tard, perseguit, també en Jaume moriria martiritzat.
Avisada la família, feren les gestions per donar sepultura al cadàver de M. Josefina. El seu oncle Antoni, que veié el cadàver, declarà: “Lo más desfigurado de ella era el rostro, las facciones de la cara estaban completamente masacradas; era un informe montón de carne”. Senyal inequívoc que havia estat torturada cruelment. L’oncle la reconegué pel vestit que duia, que era el mateix que s’havia posat uns dies abans per fer-se un fotografia per a la documentació personal. La família col.locà el cadàver de la M. Josefina en un nínxol particular al cementiri vell de Barcelona.
Anys més tard es conegueren més detalls dels darrers moments de la M. Josefina. El cadàver presentava un tret que li hava travessat el cap i li l’havia destrossat completament. Pedr això li col.locaren el cartell, els botxins, per tal que poguessin identificar-la. La mandíbula superior estava desencaixada, i tot el rostre esquinçat. Aquestes dues darreres ferides no podien haver estat provocades pel projectil que li travessà el cap i li féu explotar la cavitat cranial. Per causar-les s’havien emprat altres instruments de tortura.
Acabada la guerra civil, en una revista aparegué un article sobre els màrtirs de la revolució marxista a Espanya. I un persona es declarava autor de diversos assassinats, entre ells el de la M. Josefina. Explicava que podia treure’s de la memòria aquella nit en la qual lentament i cruelment la M. Josefina fou torturada al principal de la Rambla de Catalunya, 119. Detingut el torturador, fou condemnat a mort i executat. Segons la seva declaració, la M. Josefina fou cruelment martiritzada; expirava a la matinada; durant la tortura pregava per Espanya i pels seus botxins. El torturador –que era el qui feia de cap del tribunal- fou el que s’acarnissà amb la M. Josefina.
Font: C. Febrer Grimalt, OP “Memorias una aventura de fe y de amor”.
Gmà. FÈLIX JOSEP, FSC (La Salle)
(Josep Trilla Lastra)
[Lleida, 14 setembre 1908 – Barcelona 13 (19) març 1937]
Comunitat del col.legi de santa Anna, de Monistrol de Montserrat.
Nasqué a Lleida el 14 de setembre de 1908. Tenia una germana, Carme. Rebé el baptisme el dia 21. Féu la primera comunió el 21 de maig de 1917. Traslladada la família a Barcelona per raons de treball de pare, fou alumne dels Germans al col.legi de sant Joan Baptista, de Gràcia. La mare morí prematurament. Es féu càrrec de la família una tia. Ingressà al noviciat menor de Cambrils el juliol de 1924. Vestí l’hàbit el 2 de febrer de 1925. Acabat l’Escolasticat, treballà pastoralment a Berga. Després passà a Tarragona i, successivament, a Tortosa i Berga. El 1934 fou destinat a Monistrol de Montserrat. En aquella comunitat el sorprengué la persecució religiosa.
El dijous 15 de juliol, l’escola de santa Anna celebrava el fi de curs amb una missa de comunió general a l’església parroquial, celebrada pel rector, Mn. Cañís. Aquesta celebració senzilla fou interpretada pel sector revolucionari del poble com un acte de provocació intolerable.
El diumenge 19, els Germans encara pogueren acompanyar els alumnes a la missa parroquial. Però l’exposició de treballs escolars –que es feia cada any- ja no es pogué visitar degut a les notícies alarmants que anaven arribant de Barcelona. La gent del poble estava molt esverada i excitada.
El dilluns 20, a primeres hores de la matinada, un escamot de milicians va incendiar l’ermita de santa Anna, a tocar de l’escola. Els religiosos i el criat de la casa hagueren de fugir perquè hi havia perill que el foc s’hi propagués. El Gmà. Fèlix s’encaminà muntanya amunt cap al monestir de Montserrat. En sortir del col.legi, el Gmà. Fèlix digué al comandant del puesto de la guàrdia civil: “El Senyor ho permet així. Ell sabrà perquè...”. Al monestir, entre els nombrosos pelegrins, hi trobà la seva família. Com que les comunicacions havien quedat tallades a rel de la revolució, l’Ajuntament de Barcelona s’incautà d’uns autobusos amb els què anava baixant els pelegrins. Aprofitant l’avinentesa, el Gmà. Fèlix baixà de la santa Muntanya amb la seva família i se n’anà amb ells a Barcelona, on vivien.
El 29 de juliol, el Gmà. Lactanci Esteve pogué visitar el Gmà. Fèlix, i quedà tranquil en veure’l acollit per la família. A la llar paterna vivia amb una gran sobrietat, passant el dia dedicat a la pregària i l’estudi. Sortia de casa el menys possible. I encara quan sortia era per motius pastorals: distribuïa l’Eucaristia, conduïa penitents a rebre el sagrament de la reconciliació, acompanyava sacerdots a sagramentar malalts.
El 2 de novembre, acompanyat pel Gmà. Marià Esteve, ajudà les tres misses de la diada de difunts, celebrades clandestinament per Mn. Joan Llorenç.
En una de les seves escadusseres sortides es trobà amb l’Adolf Calonge, estanquer de Monistrol, benefactor dels Germans. Després d’unes breus paraules s’acomiadaren i quedaren que es retrobarien l’11 de març (de 1937) per planejar el treball pastoral que havien de dur a terme. Aquella trobada –fugaç- no passà desapercebuda pels espietes. Com que en Calonge era tingut per un dels qui “feien olor de cera”, estava vigilat. El dia i l’hora fixats es trobaren en el lloc convingut, la Gran Via. Havien de trobar-se també amb un sacerdot. Així que el Gmà. Fèlix i en Calonge se saludaren, foren immediatament detinguts per un grup de milicians que havien seguit en Calonge. Detinguts, es creuaren amb el sacerdot. Aquest endevinà el que havia passat i se’n tornà. Foren conduïts al bar Moscatell, de la Rambla. Allí els milicians celebraren la “pesca” menjant i bevent davant els dos detinguts. Després d’haver ben menjat i millor begut, els milicians trucaren per telèfon a la txeca de sant Elies comunicant-los la captura feta i demanant un escamot de conducció. Es presentà un grup de milicians per fer-se càrrec dels dos detinguts. Aquí se’n perdia tot rastre, de tots dos.
Molt posteriorment –gràcies al testimoni d’altres empresonats que convisqueren amb ell a la txeca del convent de sant Elies-s’ha pogut reconstruir l’itinerari martirial del Gmà. Fèlix. El 18 de març –una setmana després de la detenció- comparegué davant el “tribunal” de la txeca. L’interrogatori fou extremadament dur, i el Germà fou torturat en els llocs més delicats del cos. Pel testimoni del rector d’una parròquia de Tarragona, company de captiveri del Gmà. Fèlix, s’han pogut conèixer tots els detalls que precediren el seu martiri. Davant les propostes iniqües del “tribunal”, ell contestà: “Abans morir que apostatar de la meva fe o delatar els meus companys”. L’amenaçaren d’esbudellar-lo amb un punyal de grans dimensions que duia un milicià. I continua el testimoni del rector tarragoní: “Quan tornà al nostre grup estava tan desfigurat que no el vàrem reconèixer: esblanqueït, amb els cabell eriçats, els ulls desencaixats. Ell mateix ens explica què li havienfet: el varen fer seure, despullat, en un banc i l’amenaçaren d’obrir-lo en canal si no renegava de la seva religió. Després el bufetejaren, li escopien “y cometieron con él tales infamias que la decencia obliga a silenciar”. I ell encara afegia: “Pobrets, no saben el que fan”.
També fou company de captiveri l’alcalde de Solivella. A ell li devem aquestes precisions: “Intentaron hacerlo renunciar a su caràcter de religioso con la promesa de soltarlo si accedía... Lo sometieron a la coacción de prostitutas... Primero clon halagos y carantoñas, luego con befas, burlas y escarnios hasta el colmo d retorcerle los testículos... Pero nada pudo vencer su voluntad integérrima”.
Assassinat brutalment, fou esquarterat i donat a menjar als porcs que tenien els milicians prop de l’antic col.legi de sant Anton, dels escolapis, a Barcelona. Ho confirma en Jeroni Ponte: quan aquest va preguntar als milicians si s’havia complert la sentència de mort contra el Gmà. Fèlix, aquells li mostraren per tota resposta la roba de l’executat.
Una altra versió del martiri assenyala que el varen donar a menjar als porcs encara viu o que el varen cremar. Tenia 28 anys.
Font: Biografies dels nous beats de l’Institut FSC
Sor MARIA ROSA ADROVER MARTÍ, Beata Dominica
[San Roque, 22 juliol 1888 – Vallirana, 8 agost 1936]
Beata Dominica / Congregació de l’Ensenyament de la Immaculada
Abans d’entrar en les pinzellades biogràfiques de les dues noves beates, germanes de religió i de martiri, crec que fóra bo una breu explicació de la institució del Beateri.
Els Beateris eren una figura canònica, barreja de monestir i vida activa. Es tractava d’un grup de dones consagrades que vivien en comunitat i amb una certa clausura, no tan rígida com la de les contemplatives monacals, que, alhora, es dedicaven a alguna activitat externa, generalment l’ensenyament i l’educació de nenes o el treball en hospitals, hospicis o menjadors de pobres, pelegrins i transeünts. Duien una vida de pietat i de pobresa evangèlica molt estricta. Cada beateri era autònom i estava incorporat a l’espiritualitat d’un orde religiós. Amb el temps, els beateris anaren transformant-se en congregacions, i a partir de 1950, a rel de l’Exhortació Apostòlica de Pius XII “Sponsa Christi”, desaparegueren, degut a les noves orientacions de l’Església. Tres dels Beateris autònoms de Catalunya s’incorporaren a la Congregació de Dominiques de l’Enenyament de la Immaculada Concepció.
El Beateri de santa Caterina era un Institut fundat a Barcelona a principis del segle XVI amb la finalitat de proporcionar ensenyament a les nenes pobres. Els tres primers segles i mig de la seva existència estava situat al barri antic de la ciutat –la plaça anomenada de les Beates-, però el 1879 passà al carrer Mallorca, 349, prop del temple d la Sagrada Família. Aquest nou convent conegué ja els estralls de la Setmana Tràgica de 1909. El 1936 fou novament incendiat. La comunitat comptava, el 1936, amb 27 religioses, dues de les quals foren martiritzades.
Sor Maria Rosa va néixer a San Roque (Cadis), el 22 de juliol de 1888. El seu pare era Ajudant de Marina. Rebé el Baptisme cinc dies més tard. I la Confirmació el 19 de febrer de 1889. Infant encara, es traslladà amb els seus pares a Vilanova i la Geltrú. Després passaren a Tortosa. Dels 8 anys fins als 27 residí a Villajoiosa (Alacant). Era la primogènita de tres germans, que quedaren ben aviat orfes de pare i mare. Ella s’hagué de fer càrrec de la família. Pertanyia a la confraria del Carme i a l’associació de Filles de Maria. El 1915 passà a viure a Barcelona, on entrà a treballar coma costureradels comtes de Güell. Ingressà a la comunitat de beates dominiques de santa Caterina de Sena, de Barcelona, el 31 de juliol de 1920. Professà el 18 de febrer de 1922. Donà classes a la secció gratuïta de nenes. Fou nomenada sagristana. Tenia unes grans dots pedagògiques i inspirava molta confiança entre les alumnes. Fou martiritzada als 48 anys juntament amb Sor Maria del Carme.
Sor MARIA DEL CARME ZARAGOZA ZARAGOZA
[Villajoiosa (Alacant), 1 juny 1888 – Vallirana, 8 agost 1936]
Beata Dominica / Congregació de l’Ensenyament de la Immaculada
Nascuda a Villajoiosa (Alacant), el primer de juny de 1888. Batejada el mateix dia. Filla de capità de la marina mercant, passà la infància a Santoña, San Vicente de la Barquera –on fou confirmada el 18 de maig de 1895- i Algorta, en la costa cantàbrica. Dels 15 anys als 24 visqué a Villajoiosa, on ingressà a l’associació de Filles de Maria. Després passà a viure a Barcelona. Visitava els ancians pobres, infants orfes i malalts recollits als hospitals i als asils. El 22 de juliol de 1916 ingressava al Beateri de santa Caterina, de Barcelona. Professà el 18 de febrer de 1918. Li foren encomanades les classes de les nenes i la porteria. Tenia, també, 48 anys en ser martiritzada.
El martiri de Sor Maria Rosa i sor Maria del Carme
La persecució pròpiament dita començà al voltant de les set de la tarda del diumenge 19 de juliol de 1936. Davant la imminència de l’asalt del convent pels milicians, les religioses hagueren de fugir-ne, i cercaren refugi a casa de familiars i benefactors.
Sor Maria del Carme i sor Maria Rosa, unides per parentiu familiar, sortiren plegades del convent. Trobaren acollida a casa de la Sra. Amparo Jodar, on hi sojornaren pocs dies a causa dels registres domiciliaris. Des d’aquella llar, proper al convent, pogueren presenciar l’assalt i l’incendi del beateri, amb la profanació de l’església i del cementiri. Les dues religioses quedaren consternades i incrementaren, encara més, la pregària i les mortificacions pels perseguidors. La família que les acollia quedà vivament impressionada per l’exemple i les paraules de perdó que les dues religioses tenien pels incendiaris.
Davant de l’amenaça d’un registre en aquella llar, la mateixa mestressa de la casa, la Sra. Jodar, els buscà un altre refugi més segur, la família del Sr. Ricard Martí, famacèutic. El Sr. Martí recorda que “ante los hechos luctuosos de aquellos días [les dues religioses] no se quejaron contra los perseguidores, sino que rezaban por ellos, y habían manifestado que si Dios les exigía el martirio lo aceptaban para su gloria”.
També en aquella nova llar, les dues religioses foren exemplars en la seva vida de pregària. “El tiempo lo dedicaban a rfezar. Su espíritu de oración era evidente”.
El 7 d’agost reberen la visita del Sor Josefina Artigas, superiora del beateri, que els proporcionà un gran consol espiritual i les animà a acceptar la voluntat de Déu. A rel de la conversa amb la superiora decidiren que tan aviat com poguessin aconseguir el salconduït necessari per a viatjar es traslladarien a València, per tal de reunir-se amb els seus familiars, ja que aquella situació semblava que s’allargaria molt més que la del 6 d’octubre de 1934.
Pocs minuts després que Sor Josefina marxés d’aquella casa, reberen avís que la farmàcia de l’amo d’aquella llar havia estat objecte d’un registre inesperat, i els mateixos milicians havien anunciat que en farien un altre a la vivenda. Calia, doncs, prendre precaucions i actuar amb rapidesa i discreció. La casa podia estar vigilada. Es proposà a les dues religioses que es refugiessin a la porteria del mateix edifici, on podrien passar més fàcilment desapercebudes. Però elles no volgueren comprometre ningú, i optaren per marxar d’aquella casa i deambular pels carrers fins que hagués passat el registre. Així ho convingueren tots plegats. El mateix Sr. Martí i la portera s’encarregarien, quan hagués passat el perill, d’anar a cercar-les perquè tornessin a casa.
Passaren les hores i el registre temut no tingué lloc. Al captard , com havien convingut, foren a cercar les dues religioses perquè tornessin a la casa. Però per més que cercaren no pogueren trobar-les. Suposaren que havien trobat un altre lloc més segur. No obstant, continuaren la recerca, però no en pogueren trobar cap rastre ni aquell dia ni en successius. No sabrien el que s’havia esdevingut fins després d’acabada la guerra.
Què havia passat, doncs?
El que succeí a les dues religioses ha pogut ser reconstruït –encara que tan sols en línies generals- molt posteriorment.
Les dues religioses, en sortir de casa del Sr. Martí, anaren a demanar acolliment en una casa amiga, però no volgueren admetre-les per por. I és que la gent tenia por de les represàlies que els milicians prenien contra els qui donaven refugi a casa seva a algun eclesiàstic. Per això les dues religioses, no volent comprometre ningú, no anaren a cas de cap familiar, encara que en tenien, a Barcelona. Deambularen sense rumb fix pels carrers de la capital en aquella tarda calorosa d’agost. Però no podien dissimular la seva condició de religioses ni perla humilitat de la seva vestimenta ni per la manera de comportar-se. Per això decidiren agafar el tren nocturn cap a València. A la capital del Túria serien ben acollides pels seus familiars, i viatjant tenien solucionat on passar la nit. Anaren probablement a l’estació de França, on compraren els bitllets, i pujaren a l’exprés. El tren, des de Barcelona, havia de travessar Sants i El Prat de Llobregat, dues localitats on el Comitè era dels més virulents. El tren es posà en marxa. Ja en ruta, un escamot de milicians que patrullava reconegué en aquelles dones atemorides dues monges. Satisfets de la troballa, els milicians s’abraonaren cap als seients que ocupaven les dues religioses. Immediatament els demanaren el salconduït. No en tenien. Aleshores els milicians les detingueren i les obligaren a baixar del tren poc després de sortir de Barcelona. Le entrades i sortides de la capital estaven fortament vigilades.
Detingudes, doncs, els milicians les conduïren davant el Comitè de Molins de Rei, on el capitost Manuel Marin imposava la seva llei sense compassió. “El tribunal dictó sentencia rápidamente. María del Carmen y María Rosa fueron condenadas a muerte porque eran religiosas”.
Des de Molins de Rei foren conduïdes, per carretera, fins a Vallirana. En arribar al pont del Lledoner –prop de la creu que assenyala el lloc on el bisbe de Vic Strauch fou assassinat pels constitucionals l’abril de 1823-, foren afusellades en el bosc proper, abandonant allí els dos cadàvers. Era al voltant de la mitjanit del 7 al 8 d’agost de 1936.
El metge que reconegué els dos cadàvers declarà que “no mostraban señal de haberse horrorizado ante la brutalidad de los asesinos y que todo su aspecto era de oración, pues parecía como si hubieran muerto rezando y de rodillas”. Foren enterrades, sense identificar, al cementiri de Vallirana.
Passaren anys sense que es sabés el parador de les dues màrtirs. Circumstàncies gairebé providencials feren possible la localització i la identificació de les seves restes, i recollir testimonis fidedignes dels qui les veieren mortes. Les seves restes, després de la identificació, foren exhumades de la sepultura primitiva del cementiri de Vallirana i enterrades al cementiri de la Comunitat, a Barcelona.
Font: Vicente Forcada Comíns, “Testigos fieles de la familia dominicana. Barcelona, 1936”.