Estimats sacerdots:

1. En l’Any de l’Eucaristia, em complau de manera particular l’anual encontre espiritual amb vosaltres en l’ocasió del Dijous Sant, dia de l’amor de Crist portat “fins a l’extrem” (Jo 13,1), dia de l’Eucaristia, dia del nostre sacerdoci.

Us envio el meu missatge des de l’hospital, on m’hi trobo per un cert temps amb tractament mèdic i exercicis de rehabilitació, malalt entre els malalts, unint en l’Eucaristia el meu sofriment al de Crist. Amb aquest esperit desitjo reflexionar juntament amb vosaltres sobre alguns aspectes de la nostra espiritualitat sacerdotal.

Ho faré deixant-me guiar per les paraules de la institució de l’Eucaristia, les que pronunciem cada dia in persona Christi, per fer present sobre els nostres altars el sacrifici realitzat d’una vegada per totes al Calvari. D’elles en brollen indicacions que són il·luminadores per a la nostra espiritualitat sacerdotal: atès que tota l’Església viu de l’Eucaristia, l’existència sacerdotal ha de tenir, per un títol especial, “forma eucarística”. Per tant, les paraules de la institució de l’Eucaristia no han de ser per a nosaltres únicament una fórmula consecratòria, sinó també una “fórmula de vida”.

Una existència profundament “agraïda”

2. “Tibi gratias agens benedixit...”. A cada Santa Missa recordem i revivim el primer sentiment expressat per Jesús en el moment de partir el pa, el de donar gràcies. L’agraïment és l’actitud que es troba a la base del nom mateix d’“Eucaristía”. En aquesta expressió de gratitud conflueix tota l’espiritualitat bíblica de la lloança per les mirabilia Dei. Déu ens estima, s’anticipa amb la seva Providència, ens acompanya amb contínues intervencions de salvació.

En l’Eucaristia Jesús dóna gràcies al Pare amb nosaltres i per nosaltres. Aquesta acció de gràcies de Jesús ¿com no ha de modelar la vida del sacerdot? Ell sap que ha de fomentar constantment un esperit de gratitud per tants dons com ha rebut al llarg de la seva existència i, en particular, pel do de la fe, que ara té el ministeri d’anunciar, i pel del sacerdoci, que el consagra completament al servei del Regne de Déu. Certament que tenim les nostres creus –i no som els únics que les tenen!–, però els dons rebuts són tan grans que no podem deixar de cantar des de la  major fondària del cor el nostre Magnificat.

Una existència “entregada”

3. “Accipite et manducate... Accipite et bibite...”. L’autodonació de Crist, que té els seus orígens en la vida trinitària del Déu-Amor, assoleix la seva expressió més alta en el sacrifici de la creu, anticipat sacramentalment en l’Última Cena. No es poden repetir les paraules de la consagració sense sentir-se implicats en aquest moviment espiritual. En cert sentit, el sacerdot ha d’aprendre a dir també d’ell mateix, amb veritat i generositat, “preneu i mengeu”. En efecte, la seva vida té sentit si sap convertir-se en do, posant-se a disposició  de la comunitat i al servei de tots els necessitats.

Precisament això és el que Jesús esperava dels seus apòstols, tal com subratlla l’evangelista Joan en la narració del lavatori dels peus. És també el que el poble de Déu espera del sacerdot. Pensant-ho bé, l’obediència a què s’ha compromès el dia de l’ordenació i la promesa que se li convida a renovar en la Missa del Crisma, queda il·luminada per aquesta relació amb l’Eucaristia. En obeir per amor, renunciant potser a un legítim marge de llibertat, quan es tracta de la seva adhesió a les disposicions dels Bisbes, el sacerdot posa en pràctica en la seva pròpia carn aquell “preneu i mengeu” amb què Crist, en l’última Cena, es va lliurar ell mateix a l’Església.

Una existència “salvada” per salvar

4. “Hoc est enim corpus meum quod pro vobis tradetur”. El cos i la sang de Crist s’han lliurat per la salvació de l’home, de cada home i de tots els homes. És una salvació integral i al mateix temps universal, perquè ningú, llevat que ho refusi lliurement, és exclòs del poder salvador de la sang de Crist: “qui pro vobis et pro multis effundetur”. Es tracta d’un sacrifici ofert per “molts”, com diu el text bíblic (Mc 14,24; Mt 26,28; cf. Is 53,11-12), amb una expressió típicament semítica, que indica la multitud a què arriba la salvació aconseguida per l’únic Crist i, al mateix temps, la totalitat dels éssers humans als quals s’ha ofert: és sang “vessada per vosaltres i per tots”, com expliciten amb encert algunes traduccions. En efecte, la carn de Crist es dóna “per la vida del món” (Jo 6,51; cf. Jo 2,2).

Quan repetim en el recolliment silenciós de l’assemblea litúrgica les venerables paraules de Crist, nosaltres, sacerdots, ens convertim en anunciadors privilegiats d’aquest misteri de salvació. Però ¿com ser-ho eficaçment sense sentir-nos salvats nosaltres mateixos? Som els primers a qui arriba fins al més íntim la gràcia que, superant les nostres fragilitats, ens fa clamar “Abba, Pare” amb la confiança pròpia dels fills (cf. Ga 4,6; Rm 8,15). I això ens compromet a progressar en el camí de la perfecció. En efecte, la santedat és l’expressió plena de la salvació. Només vivint com a salvats podem ser anunciadors creïbles de la salvació. D’altra banda, prendre consciència cada vegada de la voluntat de Crist d’oferir a tots la salvació ens obliga a revifar en el nostre esperit l’ardor missioner, que fa que cadascun de nosaltres se senti estimulat a fer-se “tot per a tots, per guanyar-ne alguns, sigui com sigui” (1Co 9,22).

Una existència que “recorda”

5. “Hoc facite in meam commemorationem”. Aquestes paraules de Jesús ens han arribat, tant per mitjà de Lluc (22,19) com de Pau (1Co 11,24). El context en què van ser pronunciades –cal tenir-ho ben present– és el del sopar pasqual, que per als jueus era un “memorial” (zikkarôn, en hebreu). En aquesta ocasió els hebreus revivien en primer lloc l’Èxode, però també els altres esdeveniments importants de la seva història: la vocació d’Abraham, el sacrifici d’Isaac, l’aliança del Sinaí i tantes altres intervencions de Déu a favor del seu poble. També per als cristians l’Eucaristia és el “memorial” però ho és d’una manera única: no tan sols és un record, sinó que actualitza sacramentalment la mort i resurrecció del Senyor.

Voldria subratllar també que Jesús ha dit: “Feu això que és el meu memorial”. L’Eucaristia no recorda un simple fet; el recorda a Ell! Per al sacerdot, repetir cada dia, in persona Christi, les paraules del “memorial” és una invitació a desenvolupar una “espiritualitat de la memòria”. En un temps en què el ràpids canvis culturals i socials enfosqueixen el sentit de la tradició i exposen, especialment a les noves generacions, al risc de perdre la relació amb les pròpies arrels, el sacerdot està cridat a ser, en el si de la comunitat que li ha estat confiada, l’home del record fidel de Crist i de tot el seu misteri: la seva prefiguració en l’Antic Testament, la seva realització en el Nou i la seva progressiva profundització sota el guiatge de l’Esperit Sant, en virtut d’aquella promesa explícita: “Ell us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre” (Jo 14,26).

Una existència “consagrada”

6. “Mysterium fidei!”. Amb aquesta exclamació el sacerdot posa de manifest, després de la consagració del pa i del vi, l’admiració sempre nova pel prodigi extraordinari que acaba d’esdevenir entre les seves mans. Un prodigi que tan sols els ulls de la fe poden percebre. Els elements naturals no perden les seves característiques externes, essent així que les espècies continuen essent les del pa i del vi; però la seva substància, pel poder de la paraula de Crist i l’acció de l’Esperit Sant, es converteix en la substància del cos i la sang de Crist. Per això, sobre l’altar és present “veritablement, realment i substancialment” Crist mort i ressuscitat en tota la seva humanitat i divinitat. Així doncs, és una realitat eminentment sagrada. Per aquest motiu l’Església tracta aquest Misteri amb total reverència i vetlla atentament per tal que s’observin les normes litúrgiques, establertes per tutelar la santedat d’un Sagrament tan gran.

Nosaltres, sacerdots, som els celebrants, però també els custodis d’aquest sacrosant Misteri. De la nostra relació amb l’Eucaristia se’n deriva també, en el seu sentit més exigent, la condició “sagrada” de la nostra vida. Una condició que s’ha de reflectir en tota la nostra manera de ser, però en primer lloc en la manera mateixa de celebrar. Acostem-nos, per fer-ho així, a l’escola dels Sants! L’Any de l’Eucaristia ens convida a fixar-nos en els Sants que amb més força han manifestat la devoció a l’Eucaristia (cf. Mane nobiscum Domine, 31). D’això, molts sacerdots beatificats i canonitzats n’han donat un testimoni exemplar, desvetllant fervor en els fidels que participaven en les seves Misses. Molts s’han distingit per la perllongada adoració eucarística. Estar davant Jesús Eucaristia, aprofitar, en cert sentit, les nostres “solituds” per omplir-les d’aquesta Presència, significa donar a la nostra consagració tot l’escalf de la nostra intimitat amb Crist, que omple de joia i de sentit la nostra vida.

Una existència orientada vers Crist

7. “Mortem tuam annuntiamus, Domine, et tuam resurrectionem confitemur, donec venias”. Cada vegada que celebrem l’Eucaristia, la memòria de Crist en el seu misteri pasqual es converteix en anhel de l’encontre ple i definitiu amb Ell. Nosaltres vivim en l’espera de la seva vinguda. En l’espiritualitat sacerdotal, aquesta tensió s’ha de viure en la forma pròpia de la caritat pastoral que ens compromet a viure enmig del Poble de Déu per orientar el seu camí i nodrir la seva esperança. Aquest és un treball que exigeix del sacerdot una actitud interior semblant a aquella que l’apòstol Pau va viure en ell mateix: “Oblidant-me del que queda enrere i llançant-me cap allò que hi ha al davant, corro cap a la meta” (Flp 3,13-14). El sacerdot és algú que, malgrat el pas dels anys, continua irradiant joventut i “encomanant-la” a les persones que troba en el seu camí. El seu secret rau en la “passió” que té per Crist. Com deia sant Pau: “Per a mi, viure és Crist” (Flp 1,21).

Sobretot en el context de la nova evangelització, la gent té dret a adreçar-se als sacerdots amb l’esperança de “veure” en ells a Crist (cf. Jo 12,21). D’això, en tenen necessitat particularment els joves, als quals Crist continua cridant perquè siguin els seus amics y per proposar a alguns d’ells el seu lliurament total a la causa del Regne. No faltaran certament vocacions si s’enlaira el to de la nostra vida sacerdotal, si fóssim més sants, més alegres, més apassionats en l’exercici del nostre ministeri. Un sacerdot “conquistat” per Crist (cf. Flp 3,12) “conquista” més fàcilment a d’altres perquè es decideixin a compartir la mateixa aventura.

Una existència “eucarística” apresa de Maria

8. Com he recordat en l’Encíclica Ecclesia de Eucharistia (cf. n. 53-58), la Verge Santíssima té una relació molt estreta amb l’Eucaristia. Ho subratllen, àdhuc en la sobrietat del llenguatge litúrgic, totes les Pregàries eucarístiques. Així, en el Cànon romà es diu: “En una mateixa comunió, venerem la memòria, en primer lloc, de la gloriosa sempre Verge Maria, mare de Jesucrist, Déu i Senyor nostre”. En les altres Pregàries eucarístiques, la veneració es transforma en imploració, com, per exemple, en l’Anàfora II: “Amb la Verge Maria, Mare de Déu (...), tinguem part en la vida eterna”.

En insistir aquests anys, especialment en la Novo millennio ineunte (cf. n. 23ss) i en la Rosarium Virginis Mariae (cf. n. 9ss), sobre la contemplació del rostre de Crist, he assenyalat Maria com essent la gran mestra. En l’encíclica sobre l’Eucaristia l’he presentat també com a “Dona eucarística” (cf. n. 53). ¿Qui pot fer-nos tastar la grandesa del misteri eucarístic millor que Maria? Ningú com ella no pot ensenyar-nos amb quin fervor s’han de celebrar els sants Misteris i com hem d’estar en companyia del seu Fill amagat sota les espècies eucarístiques. Així doncs, li suplico per tots vosaltres, confiant-li especialment els més ancians, els malalts i tots els qui es troben en alguna dificultat. En aquesta Pasqua de l’Any de l’Eucaristia em complau fer-me ressò per a tots vosaltres d’aquelles paraules dolces i encoratjadores de Jesús: “Aquí tens la teva mare” (Jo 19,27).

Amb aquests sentiments, de cor us beneeixo a tots, desitjant-vos una intensa joia pasqual.

Policlínic Gemelli, Roma, 13 de març,

V diumenge de Quaresma, de 2005,

vint-i-setè del meu Pontificat.