¡Venerats germans cardenals, estimats germans i germanes en Crist, homes i dones de bona voluntat!
Gràcies i pau abundoses per a vosaltres! En la meva ànima conviuen en aquestes hores dos sentiments en contrast. D'una banda, un sentiment d'inadequació i de torbació humana per la responsabilitat que em va ser confiada ahir de cara a l'Església universal, com a successor de l'apòstol Pere en aquesta seu de Roma. De l'altra, sento viva en mi una gratitud profunda cap Déu que, com ens fa cantar la litúrgia, no abandona el seu ramat, sinó que el condueix a través dels temps sota la guia d'aquells que El mateix ha escollit vicaris del seu Fill i ha constituït pastors.
Molt estimats, aquest agraïment íntim per un do de la misericòrdia divina preval en el
meu cor malgrat tot. I considero aquest fet una gràcia especial que m'ha concedit el meu
venerat predecessor Joan Pau II. Em sembla sentir la seva mà forta que estreny la meva,
em sembla veure els seus ulls somrients i escoltar les seves paraules, dirigides, en
aquest moment, particularment a mi: "No tinguis por!"
La mort del Sant Pare Joan Pau II i els dies posteriors, han estat per a l'Església i per
al món sencer un temps extraordinari de gràcia. El gran dolor per la seva desaparició i
el sentit de buit que ha deixat en tots s'han temperat amb l'acció de Crist ressuscitat,
que s'ha manifestat durant llargs dies en l'onada coral de fe, d'amor i de solidaritat
espiritual, culminats en les seves exèquies solemnes.
Podem dir-ho: els funerals de Joan Pau II han estat una experiència veritablement
extraordinària en la qual s'ha percebut d'alguna forma la potència de Déu que, a
través de la seva Església, vol formar amb tots els pobles una gran família,
mitjançant la força unificadora de la Veritat i de l'Amor. En l'hora de la mort,
conformat amb el seu Mestre i Senyor, Joan Pau II va coronar el seu llarg i fecund
pontificat, confirmant en la fe el poble cristià, reunint-lo al seu entorn i fent-lo
sentir més unit a tota la família humana. Com no sentir-se sostinguts per aquest
testimoniatge? Com no advertir l'alè que procedeix d'aquest esdeveniment de gràcia?
Sorprenent tota previsió meva, la Providència divina, a través del vot dels venerats
pares cardenals, m'ha cridat a succeir a aquest gran Papa. Torno a pensar en aquestes
hores en el que va succeir a la regió de Cesarea de Filip fa dos mil anys. Em sembla
escoltar les paraules de Pere:"Tu ets el Crist, el Fill de Déu viu" i la
solemne afirmació del Senyor: "Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva
Església (...) Et donaré les claus del regne dels cels".
Tu ets Crist! Tu ets Pere! Em sembla reviure la mateixa escena evangèlica; jo, successor
de Pere, repeteixo amb tremolor les paraules tremoloses del pescador de Galilea i
torno a escoltar amb emoció íntima la consoladora promesa del Mestre Diví. Si és
enorme el pes de la responsabilitat que cau sobre els meus pobres muscles, és certament
desmesurada la potència divina amb la qual puc comptar: "Tu ets Pere i sobre aquesta
pedra edificaré la meva Església". A l’escollir-me com a bisbe de Roma, el
Senyor m'ha volgut vicari seu, m'ha volgut "pedra" en la qual tots s'hi puguin
recolzar amb seguretat. A Ell li demano que supleixi la pobresa de les meves forces,
perquè sigui valent i fidel pastor del seu ramat, sempre dòcil a les inspiracions de
l'Esperit Sant.
Em disposo a emprendre aquest ministeri peculiar, el ministeri "petrí” al
servei de l'Església universal, amb humil abandó a les mans de la Providència de Déu.
És a Crist en primer lloc a qui renovo la meva adhesió total i confiada: " In te, Domine, speravi; non confundar in aeternum!
A vosaltres, senyors cardenals, amb ànim de gratitud per la confiança que m'heu
demostrat, us demano que em sostingueu amb la pregària i amb la col·laboració,
constant, sàvia i activa. Demano també a tots els germans en l'episcopat que estiguin al
meu costat amb la pregària i amb el consell, perquè pugui ser veritablement el
"Servus Servorum Dei”. Així com Pere i els altres apòstols van constituir per
voluntat del Senyor un únic col·legi apostòlic, de la mateixa manera el successor de
Pere i els bisbes, successors dels apòstols - el Concili ho ha refermat amb força- han
d'estar estretament units entre ells. Aquesta comunió col·legial, si bé en la
diversitat de rols i de funcions del romà pontífex i dels bisbes, està al servei de
l'Església i de la unitat de la fe, de la qual en depèn de manera notable l'eficàcia de
l'acció evangelitzadora en el món contemporani. Per tant, vull prosseguir en el camí
per on han avançat els meus venerats predecessors, preocupat únicament de proclamar al
món sencer la presència viva de Crist.
Davant meu està, en particular, el testimoniatge de Joan Pau II. Ell deixa una Església
més valenta, més lliure, més jove. Una Església que, segons el seu ensenyament i el
seu exemple, mira amb serenitat el passat i no té por del futur. Amb el Gran Jubileu s'ha
introduït en el nou mil·lenni, portant a les mans l'Evangeli, aplicat al món actual a
través de l'autoritzada relectura del Concili Vaticà II. Justament el Papa Joan Pau II
va definir aquest concili com a "brúixola" amb la qual orientar-se en el vast
oceà del tercer mil·lenni. També en el seu testament espiritual escrivia: "Estic
convençut que les noves generacions podran servir-se durant molt de temps encara de les
riqueses proporcionades per aquest Concili del segle XX".
Per tant, jo també, tot preparant-me pel servei que li és propi al successor de Pere,
vull reafirmar amb força la voluntat decidida de prosseguir en el compromís de
realització del Concili Vaticà II, seguint els meus predecessors i en continuïtat fidel
amb la tradició de dos mil anys de l'Església. Aquest any s'escau el 40è aniversari de
la conclusió de l'assemblea conciliar (8 de desembre de 1965). Amb el pas dels anys els
documents conciliars no han perdut actualitat; tot el contrari, els seus ensenyaments es
revelen particularment pertinents en relació amb les noves instàncies de l'Església i
de la societat actual globalitzada.
De manera molt significativa, el meu pontificat comença al mateix temps que l'Església
viu l'any especial dedicat a l'Eucaristia. Com no veure en aquesta coincidència
providencial un element que ha de caracteritzar el ministeri al qual estic cridat?
L'Eucaristia, cor de la vida cristiana i font de la missió evangelitzadora de
l'Església, no pot deixar de constituir el centre permanent i la font del servei
“petrí” que m'ha estat confiat.
L'Eucaristia fa present constantment Crist ressuscitat, que segueix lliurant-se a
nosaltres, cridant-nos a participar en la taula del seu Cos i la seva Sang. De la comunió
plena amb Ell, brolla cadascun dels elements de la vida de l'Església, en primer lloc la
comunió entre tots els fidels, el compromís d'anunci i testimoniatge de l'Evangeli,
l'ardor de la caritat cap a tots, especialment vers els pobres i els petits.
Aquest any, per tant, s'haurà de celebrar amb relleu particular la solemnitat del Corpus
Christi. L'Eucaristia constituirà el centre de la Jornada Mundial de la Joventut a
Colònia i a l'octubre, de l'Assemblea Ordinària del Sínode dels Bisbes, el tema de la
qual serà: "L'Eucaristia, font i cim de la vida i la missió de l'Església".
Demano a tots que intensifiquin en els propers mesos l'amor i la devoció a Jesús
Eucaristia i que expressin amb valentia i claredat la fe en l'esperança real del Senyor,
sobretot mitjançant la solemnitat i la dignitat de les celebracions.
Ho demano de manera especial als sacerdots, en els que penso en aquest moment amb gran
afecte. El sacerdoci ministerial va néixer en el Cenacle, juntament amb l'Eucaristia, com
tantes vegades va subratllar el meu venerat predecessor Joan Pau II.
"L'existència sacerdotal ha de tenir, per un títol especial, 'forma
eucarística', va escriure en la seva darrera carta amb ocasió del Dijous Sant. A aquest
fi contribueix sobretot la devota celebració quotidiana de la Santa Missa, centre de la
vida i de la missió del cada sacerdot.
Alimentats i sostinguts per l'Eucaristia, els catòlics no poden deixar de sentir-se
estimulats a tendir vers aquella plena unitat que Crist va desitjar ardorosament en el
Cenacle. El Successor de Pere sap que ha de fer-se càrrec de manera molt particular
d'aquest suprem desig del Mestre Diví. A ell se li ha confiat la tasca de confirmar els
germans.
Plenament conscient, per tant, a l'inici del seu ministeri a l'Església de Roma que Pere
ha regat amb la seva sang, el seu actual successor assumeix com a compromís prioritari el
de treballar sense estalviar energies en la reconstitució de la unitat plena i visible de
tots els seguidors de Crist. Aquesta és la seva ambició, aquest és el seu apressat
deure. És conscient que per a això no n’hi ha prou amb les manifestacions de bons
sentiments. Són necessaris gestos concrets que entrin en els ànims i remoguin les
consciències, conduint cadascú a aquella conversió interior que és el pressupòsit de
tot progrés en el camí de l’ecumenisme.
El diàleg teològic és necessari. També és indispensable aprofundir en les motivacions
històriques de decisions preses en el passat. Però el que més urgeix és aquella
"purificació de la memòria", tantes vegades evocada per Joan Pau II, que
únicament pot preparar els ànims a acollir la total veritat de Crist. Cadascú ha de
presentar-se davant Déu, Jutge suprem de tot ésser viu, conscient del deure a rendir-li
comptes un dia del que ha fet o no ha fet pel gran bé de la unitat plena i visible de
tots els seus deixebles.
L'actual Successor de Pere es deixa interpel·lar en primera persona per aquesta pregunta
i està disposat a fer tot el possible per a promoure la causa fonamental de
l’ecumenisme Seguint els seus predecessors, està plenament determinat a conrear
totes les iniciatives que puguin ser oportunes per a promoure els contactes i l'entesa amb
els representants de les diverses esglésies i comunitats eclesials. A ells, envia també
en aquesta ocasió, la salutació més cordial en Crist, únic Senyor de tots.
Retorno, en aquest moment, al record de l'inoblidable experiència que hem viscut tots amb
motiu de la mort i del funeral pel plorat Joan Pau II. Al costat de les seves despulles,
col·locades al terre, es van aplegar els caps de les nacions, persones de totes les
classes socials, i especialment joves, en una inoblidable abraçada d'afecte i admiració.
El món sencer va fixar la seva mirada en ell amb confiança. A molts els va semblar que
aquella intensa participació, amplificada fins als confins del planeta pels mitjans de
comunicació social, era com una petició comuna d'ajuda dirigida al Papa per part de la
humanitat, que torbada per incerteses i temences, s'interroga sobre el seu futur.
L'Església d'avui ha de reviure en ella mateixa la consciència de la tasca de tornar a
proposar al món la veu d'Aquell que ha dit: "Jo sóc la llum del món; el qui em
segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida". Al
començar el seu ministeri, el nou Papa sap que el seu deure és fer que resplendeixi
davant els homes i dones d'avui la llum de Crist: no la pròpia llum, sinó la de Crist.
Amb aquesta consciència em dirigeixo a tots, també a aquells que segueixen altres
religions o que simplement cerquen una resposta a les preguntes fonamentals de
l'existència i encara no l'han trobada. M’adreço a tots amb senzillesa i afecte,
per a assegurar que l'Església vol seguir mantenint amb ells un diàleg obert i sincer,
la recerca del veritable bé de l'ésser humà i de la societat.
Invoco de Déu la unitat i la pau per a la família humana i declaro la disponibilitat de
tots els catòlics a cooperar en un autèntic desenvolupament social, respectuós de la
dignitat de tots els éssers humans.
No estalviaré esforços i sacrifici per a continuar el prometedor diàleg iniciat pels
meus venerats predecessors, amb les diverses civilitzacions, perquè de la comprensió
recíproca neixin les condicions per a un futur millor per a tots.
Penso en particular en els joves. A ells, interlocutors privilegiats del Papa Joan Pau II,
dirigeixo la meva afectuosa abraçada en espera –si a Déu plau-, de trobar-los a
Colònia, amb motiu de la pròxima Jornada Mundial de la Joventut. Estimats joves, futur i
esperança de l'Església i de la humanitat, seguiré dialogant i escoltant les vostres
esperances per a ajudar-vos a trobar cada vegada amb major profunditat Crist vivent,
l'eternament jove.
Mane nobiscum, Domine! Senyor, queda't amb nosaltres! Aquesta invocació, que és el tema
dominant de la carta apostòlica de Joan Pau II per a l'Any de l'Eucaristia, és l'oració
que brolla de forma espontània del meu cor, en el moment que em disposo a iniciar el
ministeri al qual m'ha cridat Crist. Com Pere, també jo renovo a Déu la meva promesa de
fidelitat incondicional. Vull servir-lo solament a Ell, dedicant-me totalment al servei de
la seva Església.
Invoco la materna intercessió de Maria Santíssima perquè sostingui aquesta
promesa. En les seves mans poso el present i el futur de la meva persona i de l'Església.
Que intercedeixin també els sants apòstols Pere i Pau i tots els sants.
Amb aquests sentiments us imparteixo a vosaltres, venerats germans cardenals, als qui
participen en aquest ritus i a quants ho segueixen mitjançant la ràdio i la televisió,
una especial i afectuosa benedicció".
Traducció facilitada per www.flama.info