Va ser presidida pel bisbe Agustí Cortès, i participada per un nombrós poble de Déu acompanyat dels seus preveres i amb una nombrosa presència de religiosos i religioses.
Estimats:
Aquesta nit, tot reconeixent entre nosaltres la presència de
Maria, la Mare de Déu de Montserrat, voldria fer-me ressò de sentiments que potser
compartim els qui ens hem aplegat per celebrar la vetlla de la seva festa. Per a alguns
aquest aplec forma part ja de la seva vida, com aquells moments sense els quals sembla
mancaria quelcom essencial. Per a altres potser tingui tot l’encant d’una
encisadora novetat. Uns i altres, però, hem de ser molt conscients el motiu i la causa
que ens ha dut aquí.
Penso en la gran varietat dels que hi som, cadascú ha fet el seu
viatge, cadascú es troba al seu moment de vida i d’experiència de fe; tots però
coincidint en la voluntat de pregar Maria, és a dir, pensar en ella estimant-la,
sentint-nos poble i família seva.
I, sense deixar de pregar, un cop hem escoltat la paraula de Déu que
ha estat proclamada, em ve a la ment una pregunta que voldria compartir amb vosaltres: som
aquí perquè ens han cridat, o hem vingut més aviat perquè demanem una presència i un
ajut per a la vida? Ens han cridat o cridem nosaltres?
No és pas una qüestió fútil. Està en joc la veritat i la qualitat
de la nostra oració. Fins i tot la veritat de la nostra vida, donat que la nostra
peregrinació n’és una paràbola i una representació.
Tenim una primera i evident resposta. Des del Monestir ens han proposat
el lema eucarístic “El Senyor ens convida a seure a taula amb ell”. Tots, a
més, hem sentit com una veu que ressona puntualment des de la muntanya, la veu de la Mare
de Déu, que crida, com desitjant veure’ns més a prop, i que diu “vine a
compartir el goig de la fe, vine a gaudir de la comunió de vida...” Així la nostra
vida, com el nostre pelegrinatge d’aquesta nit, és tota ella una resposta obedient i
agraïda a la veu amiga que ens convida. Una mateixa veu, sigui amb el to de Jesús, sigui
amb el to de la seva Mare, convidant a una mateixa vivència: seure a la taula del Senyor,
compartir la taula de la vida, celebrar la festa de la Eucaristia.
Tanmateix avui hem escoltat l’Evangeli de Sant Joan que ens tramet
un relat ple de misteri. Maria i Jesús han estat convidats, són els hostes d’una
parella, que celebren el seu amor. Hi són perquè han estat cridats per qui volia gaudir
de la presència dels amics. Segons el que significa aquesta escena, som nosaltres els
qui, seguint la nostra necessitat i desig, ens dirigim a d’ells, pregant es facin
presents a la nostra vida i demanant-los que hi siguin a prop. La nostra vida seria, per
tant, la d’uns necessitats que cerquen, de vegades cridant, a Maria i a Jesús,
perquè vinguin, il·luminin i confirmin amb la seva presència el que fem i vivim. Què
en pensem? És talment així?
Us proposo anar més enllà. En efecte, nosaltres venim duent a les
mans la nostra vida tal com és. Hi ha una amor humà que cal celebrar, com el d’aquells
joves a Canà. És l’amor amb tota la realitat humana, la riquesa natural de la
humanitat, el treball i la cultura, el fruits de les recerques i esforços humans. Potser
a més, com en el cas d’aquell matrimoni jueu, tota la realitat humana realitzada d’acord
amb la Llei, el que fem segons la justícia i el deure... Tanmateix arriba un moment en el
qual, Maria, posant-se de part nostra, és a dir, sentint i compartint el que ens passa,
li diu a Jesús: “els manca vi”. El que ha descobert Maria amb la seva capacitat
de compassió és que a la nostra vida, la que fem com a criatures i, fins i tot, la fem
“correctament”, segons la Llei, ens manca l’amor perfecte, l’amor
propi de Déu que només ens ve per Jesús i al moment de la seva hora, al moment de la
Creu. És l’amor del perdó i de la misericòrdia, l’amor messiànic de la
gràcia, l’amor definitiu que acabarà vencent al món.
Així resulta que l’anfitrió, aquells nuvis, nosaltres, esdevenen
(esdevenim) hostes, convidats per Jesús i la seva mare. Perquè, una vegada més, Maria
pensa en nosaltres i, sabent qui és el seu fill, Jesús, cerca fer-nos a les mans aquest
amor. I ho fa, com si ella ara parlés de part del Déu que salva estimant, dirigint-nos
un mandat, una invitació: “Feu tot el que ell us digui”.
Ara nosaltres obeïm: tot el que som i tenim, l’aigua que omple
les piques, ho presentem davant Jesús. Ell no afegirà un altra cosa a la nostra vida: el
que farà és transformar-la, canviar-la en el més perfecte amor. Farà per tant que tota
la nostra humanitat sigui lloc i comunicació del seu amor; les nostres creacions, els
nostres treballs, els n ostres afectes, la nostra joia, tot serà transformat en el millor
vi de la seva gràcia.
Aquí hi ha tot el que hem de fer i viure. Si hem vingut a Montserrat
és perquè una vegada més hem de sentir la doble paraula de la Mare de Déu: “Jesús
els manca el teu amor”; “feu tot el que ell us digui”. I, en celebrar l’Eucaristia,
entenem que duem a les mans la nostra vida perquè ell ens la canviï, i ens faci
presència d’aquell amor que ell va vessar a la Creu, el vi novell del amor perfecte.
No tinguem por a fer d’aquesta transformació un programa de vida. La bondat de Rut encomanava bondat, la seva humilitat va ser fecunda; som ja plens de benediccions; a la fi, també gaudint de la presència eficaç de Maria, tot acabarà en la lloança del seu nom. I aquesta serà la nostra vida.
Estimat Sr. Bisbe de la nostra diòcesi de St. Feliu, estimat Sr. Bisbe d’Urgell, benvolguts preveres i diaques concelebrants, religiosos i religioses, seminaristes, joves i grans que heu vingut per vetllar Santa Maria. Em plau donar-vos a tots la benvinguda en nom dels meus germans monjos i dels escolans i desitjar-vos la pau de Jesucrist.
Un any més experimentem la joia de trobar-nos a la Casa de la Mare de Déu per pregar junts i per sentir-nos ben untis entorn de Jesucrist, el nostre germà gran, el nostre amic, el Fill de la Mare Verge. Ell que va ser mort i ara viu per sempre.
Aquest any, però, la nostra joia té uns accents particulars. Ens presideix el bisbe Agustí; és el primer any que viu la nostra Vetlla, tan peculiar i tan fraterna; és el primer any que celebrem la festa de la Mare de Déu de Montserrat a la nova diòcesi de Sant Feliu. Ella, que ennobleix totes les Esglésies amb la seva santedat, és patrona sol·lícita de les 10 diòcesis de Catalunya. I això ens fa avançar endavant amb confiança i sense por de testimoniar la nostra fe.
Una altra accent particular de la nostra celebració d’enguany és que, tot donant gràcies a Déu pel testimoniatge valent del Papa Joan Pau II, pelegrí de Montserrat, ens sentim en comunió amb el Papa Benet XVI, que acaba d’iniciar el seu ministeri de successor de sant Pere i que, en posar-se sota el patronatge de sant Benet, Pare de monjos i patró d’Europa, ens indica tota una voluntat de “no anteposar res a l’amor del Crist” (RB 72) i d’escoltar “el consell dels germans” (RB 3) en el seu servei de l’Evangeli. La comunió eclesial es fa, també, pregària pel Sant Pare.
Un tercer accent de la nostra celebració, és que enguany fa 125 anys que es va començar a cantar el Virolai; aquest himne que tots els catalans portem al cor i que suscita en nosaltres uns sentiments forts de fe i de pàtria. Aquesta nit, amb agraïment fem memòria del mestre Josep Rodoreda, autor de la música, i del poeta Mn. Jacint Verdaguer, autor del text. Ells dos van aconseguir una síntesi harmònica i majestuosa que ha ajudat a viure la devoció a la Mare de Déu de Montserrat. Les figures poètiques que Verdaguer hi utilitza, en gran part tretes de la Sagrada Escriptura, fan que, en cantar-lo, tant en aquesta basílica com arreu de la nostra geografia, ens sentim portats cap a Jesucrist acompanyats per Maria, ajudats per la seva sol·licitud maternal i guiats pel seu exemple de primera deixebla del seu Fill.
Un quart accent que ens és motiu de joia és que l’any vinent, el 2006, es compliran els 125 anys que el Papa Lleó XIII va proclamar la Mare de Déu de Montserrat patrona principal de Catalunya. Sota el seu patronatge, hem de renovar la nostra vida eclesial seguint les pautes del que l’Esperit va dir, fa deu anys, a les nostres Esglésies diocesanes en les resolucions del concili provincial tarraconense i hem de testimoniar als nostres contemporanis l’art de la felicitat que ens ensenya l’Evangeli de Jesucrist. Ja des d’ara us puc anunciar que a Montserrat ens proposem de donar un relleu particular a la commemoració d’aquest patronatge de la Mare de Déu tot al llarg de l’any vinent perquè els pelegrins en pugueu treure fruit espiritual. La commemoració, evidentment, trobarà el seu cimal, si a Déu plau, en la festa del 27 d’abril.
Disposem-nos a continuar la nostra Vetlla de Santa Maria en aquest Montserrat que, tal com diem en el Virolai, és “el nostre Sinaí”. Que per la gràcia de l’Eucaristia, siguin per a tots “l’escala de la glòria, eixos penyals coberts de romaní”.