HOMILIA EN L’ORDENACIÓ SACERDOTAL I DIACONAL
DE MONJOS BENEDICTINS DE MONTSERRAT

Montserrat, 8-12-2006

Voldria encertar en les paraules, sempre curtes i insuficients, que il·luminin, reflectint la Paraula de Déu que ha estat proclamada, l’experiència que avui tots plegats compartim com a regal de l’Esperit. Són molts els sentiments que ens venen al cor fruit de la Solemnitat de la Immaculada, la ordenació presbiteral i diaconal d’uns germans, la presència de la Mare de Déu de Montserrat...

Permeteu-me centrar l’atenció sobre l’experiència més específica dels nostres germans ordenands, per tal de fer-ne una lectura espiritual i teològica. Així podrem assolir aquell estat de comunió amb ells que ens permeti, com a Església, lloar Déu de tot cor. És clar que només ells i l’Esperit saben de l’abast i profunditat d’aquesta experiència, però també és veritat que no ens són en absolut estranys, més aviat compartim amb ells vida, fe, amor, vincles de sang, d’amistat, d’esperança... i podem a més albirar, cadascú pel que el mateix Esperit li ha donat saber, què ha fet en ells el mateix Esperit duent-los fins aquest moment transcendental a les seves vides.

Un cop assabentats d’aquesta obra de l’Esperit en ells, podrem acomplir el deure més important que en definitiva justifica la nostra presència avui i aquí: que completi en ells l’obra començada, constituint-los preveres i ministres per al nostre servei. Ells, de fet, no son ordenats per a ells, sinó per a nosaltres, d’acord amb aquell “sant egoisme”, que permet al Poble de Déu demanar en pregària insistent “doneu-nos, Senyor, pastors, servents, segons el vostre cor” (cf. Jr 3,15).

¿Què és el que estem realment celebrant? La qüestió, suposo, ha estat plantejada sovint en ocasions semblants: ¿Què significa, què justifica, quin sentit té el pas de monjo a prevere i diaca? ¿Què afegeix, teològicament i espiritualment el ministeri ordenat al fet d’ésser ja consagrat a Déu en el carisma de vida consagrada, concretament benedictina? Deixem pels entesos, els raonaments històrics i teològics. El fet és que, segons el concili Vaticà II (L.G. 10; P.O. 2) per l’ordenació els nostres germans viuen un canvi “qualitatiu” i essencial (no només de grau) en el seu ésser davant Déu i l’Església. I això que fa l’Esperit en ells demana correspondència en la seva vida.

El benedictí que després seria Arquebisbe de Westminster, el 29 de juny de 1971 predicava als seus germans monjos amb motiu de l’ordenació sacerdotal de quatre d’ells i es demanava justament “què vol dir monjo - sacerdot, essent totes dues vocacions, la de monjo i sacerdot, distintes”... Aquesta combinació, es preguntava, ¿no enterboleix, potser, la claredat de cadascuna d’elles?

Estem celebrant un esdeveniment d’Església. I convé recordar aquí aquella distinció tan suggeridora del teòleg H.U. von Balthasar entre els principis marià i petrí a l’Església. Convé recordar-la perquè som aquí als peus de la Mare de Déu de Montserrat, mirant-la i celebrant-la en el dia que la reconeguem com a Immaculada, amb l’avinentesa de l’ordenació d’uns germans destinats a esdevenir apòstols, sagraments vivents de Crist Pastor, com Sant Pere, Sant Pau...

Hi ha un principi marià a l’Església, que consisteix en saber rebre, amb les mans i el cor oberts, com Maria, la Paraula i l’amor fecund de Déu en Jesucrist. És un principi que tothom hem de viure com batejats i que els nostres germans ordenants, varen posar en pràctica d’una manera radical i agosarada el dia de la seva professió religiosa, quan digueren “Sí” a Déu; amb paraules de Maria, digueren “facis la teva voluntat en mi, sóc el teu servent”. D’aleshores ençà ells, amb tot el Poble de Déu, esdevingueren Església – Esposa fecunda. Hi ha també un principi petrí a l’Església (no fora d’ella mateixa), que consisteix en aquell servei que, transmetent la Paraula i l’amor fecund del Crist, el fa present, com sagrament viu de a seva cura com a Pastor i Cap. Els preveres a l’Església i els nostres germans per la seva ordenació, són constituïts en aquest ministeri. Ells, com Sant Pere, reben aquest mandat: “sobre la fe (que has professat i que t’ha revelat, no la teva carn, sinó el meu Pare) edificaré la meva Església” (Mt 16,18), “(si m’estimes de debò) pastura les meves ovelles” (Jn 21,17).

¿Entenem ara què n’és d’important la fe i l’amor dels nostres germans ordenants? Fins ara posaven tot el seu esment en acollir, viure i fer fecunda la seva vida de fe i d’amor. Des d’ara s’han de cuidar a més de que la comunitat, el poble, rebi de part del Crist la Paraula i la gràcia que fa possible aquella fecunditat. La qual cosa vol dir, amb paraules de l’Exhortació Apostòlica Pastores Dabo Vobis(n. 16), que sense deixar de pertànyer a la comunitat que escolta i rep, s’han de saber situar “davant la comunitat” per tal de garantir-li l’oferiment d’aquella Paraula i aquella gràcia.

Què significa tot això per a les seves vides es pot deduir ben bé. Aquest ésser davant la comunitat” no és pas cap honor; més aviat, com diria Sant Agustí, és un repte que ens fa trontollar. Situar-se com Jesucrist per a la comunitat i el Poble de Déu té exigències que ens depassen absolutament. Per una banda, demana vetllar, perquè aquesta posició del ministre fa possible i testifica que la comunitat o l’Església no visqui ni s’alimenti de sí mateixa, sinó del do, de la Paraula i l’amor, que li ve del seu Espòs Jesucrist. Per altra, afegeix als qui ja vivien com a monjos consagrats un nou “existir per als altres”, una nova qualitat d’expropiació (si em permeteu l’expressió) “una expropiació entitativa”, perquè Pere no existeix sinó en funció de que a l’Església es pugui viure el carisma de Maria i el prevere no té altra raó d’existir sinó el servei a la fe i l’amor del poble. “Perquè l’Església és plenament ella mateixa en les persones”, i plenament en aquella que representant a tots nosaltres va dir “facis en mi la teva voluntat”. Així mateix, demana, per un costat, esdevenir font de consol i d’esperança, tot i ser ell mateix un cercador de Déu; per altre costat, patir particularment per les mancances, pecats i deficiències de la comunitat, tot i ser ell mateix un pecador com els altres.

Si els preveres fóssim de debò com el Crist, i l’Església com Maria... “L’Església no és la Paraula, però sí la resposta que Déu espera de la seva criatura”. Aquest esdeveniment meravellós i fecund, quan es troben la Paraula de Vida i l’acollida perfecta de fe, només es dona de manera paradigmàtica en Maria, el sí nítid i immaculat de la qual, és el llindar de la seva maternitat divina i la porta de tota fecunditat. Per això diu la carta als Efesis que Crist “volia portar a la seva presència una Església gloriosa, sense taques ni arrugues ni res de semblant: una Església que fos santa i immaculada” (Ef 5,27).De fet tots els apòstols i pastors hem nascut de l’Església feta fecunda pel seu Espòs Jesucrist: vosaltres també, particularment d’aquest rostre particular de l’Església que és el carisma benedictí, en tant que Jesucrist ha trobat aquí acollida de fe semblant a la de Maria.

Però, vosaltres, amb San Pau i amb tots el qui hem estat cridats al ministeri apostòlic,pel fet de fornir el servei de Crist espòs a l’Església, haveu heretat un particular patiment. Voldríem, com un somni mai acomplert, que la nostra Església a la qual servim, fos aquella esposa presentada a un únic Espòs, el Crist, com una verge immaculada i sense taca (cf. 2Co 11,2), amb paraules de Sant Ignasi d’Antioquia, “que fos una Església digna de Déu, digna del seu amor”. No sempre ho és.

Voldríem a més que la Paraula i la gràcia del Crist no fossin servides per nosaltres al poble com per instruments asèptics o mecanismes ritualistes; menys encara, en contradicció oberta amb la nostra vida personal, sinó que esdevinguem igualment ministres dignes del que diguem i del que fem. Pere va haver de confessar la fe i l’amor com apòstol, en la seva funció de fer sacramentalment present davant la comunitat el Crist fonament i pastor, però abans era examinat ell mateix de fe i d’amor. Mai aconseguim ajustar la nostra vida al nostre ministeri, i sempre haurem d’escoltar la crida a la conversió humil.

Tanmateix de cap manera aquest doble motiu de sofriment treu res a l’eficàcia del vostre ministeri, ans al contrari, pot ser-ne la seva garantia. Permeteu-me concloure amb dues observacions inspirades en allò que deia el cardenal Basil Hume: totes dues vocacions, la monàstica i la presbiteral, reben l’una de l’altra una tonalitat especial.

La primera i la més important com a crida a la confiança, és que el prevere, consagrant el pa i el vi, fa servir l’adjectiu possessiu “meu (cos) – meva (sang)”: tot el seu ésser (mans, sentiments, intel·ligència...) és pres per Jesucrist per tal de fer d’ell presència seva viva i actual. Solem dir, “no té la totalitat dels carismes, però és carisma de totalitat”. Penso, doncs, que s’ha de poder viure en continuïtat amb l’oferiment de si mateix que el monjo fa com a consagrat.

La segona observació és que vosaltres, pel fet mateix d’ésser monjos per gràcia de Déu i pregar cada dia als peu se la Mare de Déu, teniu un camí especial ben trepitjat: l’esforç espiritual i continu d’acollir la fe i viure-la amb el radicalisme del consagrat, l’exclusivitat del vostre amor a Crist, “no anteposant res al Crist”, us capacita subjectivament i particularment per proclamar-la en nom del mateix Crist davant la comunitat, sempre que la mesura de la vostra proclamació no sigui la vostra particular acollida de la fe, sinó la fe de l’Església.

Així doncs, suggereixo una pregària quotidiana, dirigida a la Mare de Déu, com a preveres – monjos, que des de la seva responsabilitat troben en ella motius per l’esperança:

“Només en Vós, Maria,
la nostra Església és immaculada,
només amb Vós l’Església del Crist
engendra cada dia els seus fills.
Ensenyeu-me a concebre, mostrar i oferir
com Vós, a l’Església i al món,
el vertader rostre del vostre Fill.
Feu-me veu clara de la seva Paraula,
instrument adient de la seva Gràcia,
presència humil del seu servei,
sagrament viu del seu amor”.

Amen.

+ Agustí Cortés Soriano. Bisbe de Sant Feliu de Llobregat.

HUME, B.,A la búsqueda de Dios. Salamanca 1981, 84.

Cf. VON BALTHASAR, H.U., Ensayos Teológicos II. Sponsa Verbi. Madrid 1964, 193-205.

RATZINGER, J., Homilía en el funeral de H.U. von Balthasar. Communio IV/88, 352.

“Sponsus Christus, sponsa Ecclesia est. De hoc sancto spiritualique connubio apostoli sunt procreati” (Sant Jeroni, In. Mit., 9). Cit. per H.U. von Balthasar, Ensayos, 199.