ACTE DE COL·LOCACIÓ PRIMERA PEDRA
CASA DE L'ESGLÉSIA DE SANT FELIU DE LLOBREGAT
15 SETEMBRE 2007
Material gràfic de l'acte [+]
En podeu fer us lliurement sempre que n'indiqueu l'origen
Nota de premsa
La col·locació de la primera pedra de "la Casa de l’Església”: un pas endavant per a la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat
Sant Feliu de Llobregat, 5 de setembre de 2007.El proper dissabte 15 de setembre, a les 12 hores, tindrà lloc l’acte de col·locació de la primera pedra de la nova seu del bisbat de Sant Feliu de Llobregat, junt al recinte del Col·legi del Bon Salvador d’aquesta localitat, al c/ Armenteres, 15. L’acte, presidit pel bisbe Agustí Cortés Soriano, comptarà també amb la presència de la Directora General d’Afers Religiosos de la Generalitat, en nom del President, de l’alcalde de la vila i altres personalitats civils i religioses.
Tres anys després de la constitució de la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat, com a resultat de la creació de les dues noves diòcesis (Terrassa i Sant Feliu) segregades de l’extensa Arxidiòcesi de Barcelona, s’inicia la construcció d’un edifici que acollirà les dependències del bisbat i serà referència per a tota l’església diocesana.
Des de la creació de la diòcesi, aquests serveis diocesans es van ubicar d’una manera provisional en l’edifici adjacent a la catedral de Sant Llorenç que és propietat de la Caixa del Penedès (Plaça de la Vil·la 11, 1r) i que aviat han començat a quedar petits per la vida creixent de les delegacions i serveis de la nova diòcesi. És per això que ja des d’un principi es va començar a pensar en un espai més ampli que donés resposta a les necessitats presents i futures.
El projecte de la Casa de l’Església es va encomanar a un equip d’arquitectes format pel Sr. Ramon Andreu Muñoz i la Sra. Núria Canyelles Torrents que han dissenyat un conjunt de 2 edificis, el principal de 7 plantes i el secundari –unit al primer- de 2 plantes, que sumen un total de 4500m2 construïts i que permetran ubicar-hi els serveis de secretaria general, les diferents delegacions diocesanes, espais de treball i reunions, auditori, arxiu diocesà,... així com la vivenda del bisbe.
La previsió de durada de les obres és de dos anys a partir de la col·locació d’aquesta primera pedra.
El bisbe Agustí Cortés, referint-se al significat de la construcció que està per iniciar, ha escrit “un bisbat, a més de la seva funcionalitat, ha d’evocar el que és i viu l’Església diocesana, en el seu pluralisme i la seva unitat. Ha de ser, per tant, lloc de trobada, espai de pregària i d’acollida, indret de serveis per a tothom que s’hi acosti, una eina de suport per a comunitats i parròquies, grups i famílies, on es desenvolupa la vida concreta dels fidels”.
Presentació de l'acte
Mn. Joan Pere Pulido
Secretari General
Benvinguts a l’Acte de benedicció i col·locació de la primera pedra del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat, la “Casa de l’Església”. Aquest acte és, sens dubte, un esdeveniment significatiu en la historia de la nostra diòcesi, tot just, erigida ara fa tres anys.
Som aquí representants de diferents àmbits socials. A nivell diocesà: Representants dels organismes diocesans, dels arxiprestats, de les comunitats cristianes i de les comunitats religioses, amb una menció especial per les comunitats de vida contemplativa que s’hi uneixen des de la pregària. També, representants de la Província Eclesiàstica de Barcelona. I representants d’altres àmbits civils: La Generalitat, la Diputació de Barcelona, l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat i altres Ajuntaments, diferents entitats i mitjans de comunicació.
(Altres han excusat la seva absència, entre ells: Mons. Joan-Enric Vives, bisbe de la Seu d’Urgell i Mons. Carles Soler, bisbe de Girona).
A tots us donem les gràcies per la vostra presència.
Tot seguit us presentaré el contingut d’aquest acte:
Presentació del projecte
Xavier Armengol
Delegat diocesà de Patrimoni
Amb joia em plau anunciar-vos que el nostre Bisbat de Sant Feliu continua avançant i fent camí. El juny de2004 es constituïa el nou Bisbat de Sant Feliu i el setembre del mateix 2004 Mons. Agustí Cortés iSoriano prenia possessió com a nou titular d’aquesta nova realitat diocesana de Sant Feliu de Llobregat.
En primer lloc, per començar a treballar, calia cercar un espai provisional per fer tangible aquesta nova realitat, que va concretar-se als pisos de la Pl. de la Vila, gràcies al suport de la Caixa del Penedès. És allà on es comença a donar forma a la primera estructura, a les delegacions del Bisbat, etc..
Però calia pensar en un lloc definitiu que fos punt de referència i que ens permetés donar cabuda a l’impuls de tota l’activitat diocesana, amb la corresponent infraestructura de suport.
Després de valorar diferents possibilitats, la Congregació del Bon Salvador va oferir-nos un solar en aquest recinte i, alhora, la possibilitat d’edificar-hi la nova seu definitiva i amb vocació de futur.
Ràpidament es va demanar als arquitectes Núria Canyelles i Ramon Andreu, de Sant Feliu, que pensessin un primer projecte, que va presentar-se el 15 de juny de 2005.
Presentat el projecte als òrgans consultius del Bisbat i rebent el seu vist-i-plau inicial, es comença el projecte definitiu. I per fer el seguiment d’aquesta fita, es constitueix la Comissió de la Nova Seu que ben aviat pren el nom de Comissió de la Casa de l’Església.
La Comissió demana que la nova seu, que ha de ser símbol i referència, com a espai de trobada, d’acollida, d’atenció, de dinamització i d’impuls que cal que sigui, és imprescindible que garanteixi un edifici pràctic, viu, acollidor, funcional, sostenible, habitable i que doni cabuda a la infraestructura necessària.
Progressivament es va dibuixant un edifici doble que pugui acollir dos vessants diferents:
D’una banda, un espai de trobada de tota la realitat diocesana, on les diferents realitat eclesials s’hi trobin acollides, on tothom es trobi com a casa, gaudint d’uns serveis generals mancomunats: Sales de treball i reunió per a les diferents delegacions diocesanes, família, joventut, catequesi, Càritas, amb capella, sala d’actes, aules, arxiu, despatxos, etc..
I d’altra banda, un espai de residència del titular del Bisbat, així com també per a la ubicació dels despatxos de les vicaries, del tribunal eclesiàstic i de l’arxiu històric del Bisbat de Sant Feliu.
El nostre desig seria començar les obres els propers dies -si el mal tràngol dels permisos, els tràmits i els papers ens ho permeten- i veure acabat i en funcionament l’edifici de la Casa de l’Església en untermini màxim de dos anys, més o menys per al cinquè aniversari del Bisbat.
La nova Casa de l’Església, juntament amb la Catedral de Sant Llorenç de Sant Feliu de Llobregat, esdevindran un eix vertebrador de l’activitat diocesana de tot el territori del Bisbat de Sant Feliu, de les parròquies i les moltes realitats eclesials de les comarques del Baix Llobregat, del Penedès, del Garraf, del Bages, de l’Anoia.
Per fer possible aquesta realitat necessitarem el suport i la complicitat de totes la institucions –tant del sector públic com del sector privat-, de tot el teixit econòmic i empresarial, elsuport de tots elsfidels–laics i religiosos- de totes les realitats eclesials. És per això que ja us anunciem que us vindrem a demanar la vostra col·laboració per fer possible aquesta nova realitat diocesana, que no vol ser res més que una eina al serveide l’anunci de la Bona Nova, que vol ser presència i referència de l’Església de Jesucrist, del Crist Ressuscitat.
Descripció del projecte de "Casa de l'Església"
Núria Canyelles i Ramon Andreu
Equip d'arquitectes
L’edifici estarà situat a la cantonada del carrer Armenteres i el futur passeig de la Riera Pahissa, respectant la vegetació existent i tenint en compte la futura construcció d’un entorn amb alçades de PB+7PP. L’edifici tindrà dos cossos, l’alt es situarà a tocar del carrer Armenteres i el baix a continuació en la direcció del passeig de la Riera.
L’edifici té una superfície total de 4.946 m2, format per dos cossos: un cos alt de PB + 7PP i un altre cos baix de PB + 2PP units a nivell de planta soterrani, planta semi-soterrani i planta baixa.
La planta soterrani ocupa 987 m2 i en aquesta planta hi ha un aparcament per a 17 vehicles, l’arxiu diocesà de consulta i els arxius definitius, magatzems i espais per instal.lacions de l’edifici.
La planta semi-soterrani és el resultat del desnivell de 3 m existent entre la rasant del passeig de la Riera Pahissa i el jardí del recinte del Bon Salvador. S’hi accedeix des del passeig de la Riera Pahissa mitjançant una rampa adaptada situada a l’interior de l’edifici baix de PB + 2PP. Aquesta planta disposarà d’un auditori per a 250 persones, una sala d’actes per a 70 persones, dues aules de diferent capacitat, una zona de menjador amb office i els serveis per aquesta planta. L’accés al jardí es realitza a través d’un porxo que configura una de les cares del claustre que envolta la figuera existent.
Cada un dels dos cossos que configuren l’edifici disposa d’un accés des del carrer.
L’edifici baix es planteja com a connexió del carrer amb les dependències de caràcter més públic de l’edifici i també amb aquelles activitats que són susceptibles de tenir un horari diferenciat. Té el vestíbul, la rampa que accedeix a la planta semi-soterrani, oficines d’atenció al públic, càrites i dependències de joventut amb despatxos i sales de reunions.
L’edifici alt té l’accés a través d’un espai elevat situat a la façana sud, l’oposada que fa front al passeig de la Riera Pahissa. A la planta baixa hi haurà el vestíbul, la capella per a 65 persones com espai de benvinguda i espais administratius.
A les plantes primera, segona i tercera hi ha les dependències de secretaria general, patrimoni, economia, les diferents delegacions, les dependències del tribunal eclesiàstic i els despatxos de les vicaries.
A la planta quarta hi ha les dependències del Sr. Bisbe, secretari personal i sala del consell episcopal.
Les plantes cinquena, sisena i setena tenen l’ús residencial amb distribució d’apartaments per visites, l’oratori, l’habitatge del Sr. Bisbe i altres dependències vinculades a l’ús residencial de l’edifici.
Aquestes plantes van reduint progressivament la superfície construïda.
L’edifici en alçada proporciona una distribució per plantes que facilita l’agrupació i distribució de les diferents dependències, diríem que l’edifici es distribueix sol. L’edifici disposa d’un nucli de comunicacions i serveis i a la resta de la planta no hi ha elements estructurals fixos, cosa que permet una planta lliure. És un edifici que té en compte l’adaptació de possibles necessitats futures, i les solucions constructives es trien amb criteris de flexibilitat i sostenibilitat.
Sant Feliu de Llobregat, 15 setembre 2007
L’ànima de la casa
+ Agustí Cortés Soriano
Bisbe de Sant Feliu de Llobregat
(
Extret del Full Dominical del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat, 16-9-2007)
Ja fa molts anys que les cases de les nostres ciutats i pobles perderen l’ànima. Els grans blocs en sèrie i els edificis merament funcionals que omplen els nostres barris més aviat són reflex de «la nostra vida estàndard», de la nostra massificació, potser de la nostra despersonalització.
Tanmateix pensem que hi ha d’haver una misteriosa i profunda relació entre l’edifici físic i els seus habitants: seria el que en part constituiria l’ànima de l’edifici. Sempre s’hauria de respectar aquesta personal relació, però amb més motiu, en tractar-se d’un edifici d’Església. Quan una diòcesi ha de construir el que anomenem «la cúria», el primer pensament que li ve al cap és que allò substantiu, el més important, ja existeix i que la casa ha d’estar al seu servei: «és l’Església la que fa la casa» i no a l’inrevés.
Què vol dir exactament això? Moltes vegades pot semblar que fem coses com qualsevol altra societat o institució. De fet, des de fora, ens miren amb criteris comuns, els que poden aplicar a qualsevol altra «realitat social». Ho trobem lògic, si aquell que ens mira no té altres recursos per entendre les nostres accions o si la qüestió es planteja en l’àmbit del tractament legal, civil o polític, on l’Església és una institució religiosa més. Però resultaria molt trist que dintre l’Església manquessin aquests recursos i que hom interpretés el que fem amb criteris comuns, oblidant allò que som.
De fet res del que fem a l’Església pot ser fútil, tot té un sentit. Si més no tot ha de tenir una raó pròpia, un perquè específic, determinat per allò que l’Església és i ha de fer segons la voluntat de Jesucrist.
La raó comú ens diu que cal una casa per facilitar espais als serveis que la cúria dóna a la gent, a les parròquies o als grups de la diòcesi. Qualsevol institució d’un abast semblant, i amb un mínim de burocràcia, ho fa. Però de cap manera la nova casa es pot limitar a donar serveis burocràtics. Ja seria bo que aquests serveis fossin eficaços i bons. Tanmateix hem d’anar més enllà. Què pensaríem d’un fill que només anés a casa dels pares per gaudir d’un plat calent o per a que li rentin la roba?
Formulem un somni.
- Qui entrés en aquesta nova casa experimentaria una continuïtat natural entre el que viu com a cristià a la seva comunitat de fe i el que troba al seu interior.
- Això suposaria que, lluny de sentir-se estrany, es trobaria com a casa seva.
- Ho faria possible sobretot el tracte humà i cristià que hi rebria. Però també els espais, les formes físiques, l’estètica, l’ambient...
Tot a la nova casa ha de manifestar que aquell és un lloc on la comunitat de deixebles de Crist comparteixen fe i vida. Pensem ara, en conseqüència, que realment «és l’Església qui fa la casa», però que podria ser veritat la proposició contrària, és a dir, que «també la casa fa Església».
Quan la casa fa Església
+ Agustí Cortés Soriano
Bisbe de Sant Feliu de Llobregat
( Extret del Full Dominical del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat, 23-9-2007)
Tenim molt clar que és l'Església, des de la seva vida i el seu ésser propi, qui fa la casa. Però després de pensar-ho bé, i un cop assolit el moment en el qual la comunitat diocesana ha posat “ànima a les pedres”, cal reconèixer que les pedres mateixes, l'edifici físic, també “fan Església”.
L'ànima sempre és invisible en sí mateixa, però es manifesta en signes externs. L'ànima d'una casa d'Església es deixa notar, no només en la manera i l'estil de comportar-se de les persones que hi hagi, sinó també en la materialitat de l’edifici: la seva forma i, podríem dir, la seva estètica han de fer visible el que és la comunitat que hi habita.
L'edifici material és part del que anomenem “allò humà a l'Església”. Sempre hi ha hagut un sentiment, propi de gent escrupolosa i purista, que ha rebutjat els elements més humans a l'Església. S'ha fet de vegades en nom d'espiritualismes o de radicalismes angelicals. Segons aquest sentiment, tant el cos humà, com la vessant organitzativa, com l'economia, com tot allò de més material a l'Església esdevenen un pes que hem d'arrossegar a contra cor. I tenen raó, quan allò de més humà a l'Església ha assolit tant de protagonisme, ha omplert tant el cor i el temps dels fidels i dels responsables, com de fet ha passat més d'una vegada, el rostre evangèlic de l'Església ha quedat malmès.
Tanmateix el problema no està en triar entre “església espiritual o material”, sinó en ésser fidels a l'Encarnació, on el mateix Verb diví es va fer carn humana. I per a ésser fidels a l'Encarnació haurem de parlar més aviat entre els cristians “d'esperit encarnat o de carn espiritualitzada”. De fet tot a la vida cristiana, personal o eclesial, obeeix a aquest principi.
No hi haurà doncs res de material a la nostra Església que manqui d'esperit. De manera semblant a com ho fan els poetes i els artistes en general, allò material ha d'estar recreat en formes de bellesa, en el nostre cas de bellesa pròpia de Déu.
- No són pròpies de la bellesa de Déu l'ostentació o el formalisme buit, sinó la senzillesa, l’austeritat i l’autenticitat.
- És propi de la bellesa de Déu l'equilibri i l'harmonia, així com la distribució d'espais que facilitin la comunicació i l'intercanvi.
- Són formes adients a l'Esperit la intimitat dels espais propis i alhora l’obertura a l'exterior, els signes del transcendent i d'allò realment humà, els llocs diferents o plurals i la unitat bàsica de conjunt...
No podem renunciar, és clar, a allò que els nostres edificis han de tenir d'útil i pràctic. A més estem sotmesos als límits físics i econòmics. Però hem de fer tot el possible perquè les nostres cases d'Esglésiagaudeixin de la seva ànima: si les nostres cases, elles mateixes, parlessin ens estalviaríem molts discursos i moltes lletres.
Breu ressenya històrica del bisbat de Sant Feliu de Llobregat
La diòcesi de Sant Feliu de Llobregat va ser creada per decret de la Santa Seu el 15 de Juny de l'any 2004 com una desmembració de l'Arxidiòcesi de Barcelona. En aquella mateixa data es nomenava primer Bisbe de la nova diòcesi a Mons. Agustí Cortès Soriano, fins aleshores bisbe d'Eivissa.
L'inici de ministeri del primer Bisbe de la diòcesi va ternir lloc amb una celebració a la Catedral de Sant Llorenç de Sant Feliu de Llobregat el diumenge 12 de setembre de 2004.
D’aquesta manera, s’obre un camí nou per als catòlics de les dues Vicaríes de la Diòcesi: la del Llobregat (arxiprestats de El Prat, Sant Boi, Sant Feliu, Sant Vicenç dels horts i Montserrat) i la del Penedès-Garraf-Anoia (arxiprestats del Garraf, Vilafranca, Anoia i Piera-Capellades). Aquests territoris, amb una llarga tradició cristiana des dels primers segles de la nostra era, ara es troben a conformar, articular i revifar, al voltant del seu nou bisbe, una porció del Poble de Déu en aquesta zona.
L’itinerari recorregut en aquests tres anys ha estat assenyalat per diversos esdeveniments importants que han anant donant cos i forma a aquesta nova diòcesi:
Sant Feliu de Llobregat, 15 de setembre de 2007