Missatge del papa Benet XVI per a la quaresma 2008
«Nostre Senyor Jesucrist […], essent ric, es va fer pobre per vosaltres» (2Co 8,9)
Estimats germans i germanes,
1. Cada any, la Quaresma ens ofereix una ocasió providencial per a aprofundir en el sentit i el valor de ser cristians, i ens estimula a descobrir novament la misericòrdia de Déu perquè també nosaltres arribem a ser més misericordiosos amb els nostres germans. En el temps quaresmal l’Església es preocupa de proposar alguns compromisos específics que acompanyin concretament els fidels en aquest procés de renovació interior: aquests compromisos són la pregària, el dejuni i l’almoina. Aquest any, en el meu acostumat missatge quaresmal, vull reflexionar sobre la pràctica de l’almoina, que representa una manera concreta d’ajudar els necessitats i, al mateix temps, un exercici ascètic per alliberar-se de l’afició als béns terrenals. Com n’és, de forta, la seducció de les riqueses materials, i com n’ha de ser, de contundent, la nostra decisió de no idolatrar-les. Ho afirma Jesús de manera peremptòria: «No podeu servir alhora Déu i el diner» (Lc 16,13).
L’almoina ens ajuda a vèncer aquesta temptació constant, educant-nos a socórrer el proïsme en les seves necessitats i a compartir amb els altres el que tenim gràcies a la bondat divina. Les col·lectes especials en favor dels pobres, que per Quaresma es fan a moltes parts del món, tenen aquesta finalitat. D’aquesta manera, a la purificació interior s’hi afegeix un gest de comunió eclesial, com passava en l’Església primitiva. Sant Pau en parla en les seves cartes sobre la col·lecta en favor de la comunitat de Jerusalem (cf. 2Co 8,4-7; Rm 15,25-27).
2. Segons els ensenyaments evangèlics, no som propietaris dels béns que posseïm, sinó administradors: per tant, no hem de considerar-los una propietat exclusiva, sinó mitjans a través dels quals el Senyor ens crida, a cadascun de nosaltres, a ser un mitjà de la seva providència envers el proïsme. Com ho recorda el Catecisme de l’Església catòlica, els béns materials tenen un valor social, segons el principi del seu destí universal (cf. n. 2404).
A l’evangeli és clara l’amonestació de Jesús als qui tenen les riqueses terrenals i les utilitzen només per a ells mateixos. Davant la multitud que, mancada de tot, pateix la fam, adquireixen el to d’un fort retret les paraules de sant Joan: «Si algú que posseeix béns en aquest món veu el seu germà que passa necessitat i li tanca les entranyes, com pot habitar dintre d’ell l’amor de Déu?» (1Jn 3,17). La crida a compartir els béns ressona amb més eloqüència encara als països en què la majoria de la població és cristiana, ja que la seva responsabilitat davant la multitud que pateix en la indigència i en l’abandó és encara més greu. Socórrer els necessitats és un deure de justícia més que no pas un acte de caritat.
3. L’evangeli indica una característica típica de l’almoina cristiana: s’ha de fer en secret. «Mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta», diu Jesús, «perquè el teu gest quedi amagat» (Mt 6,3-4). I poc abans havia afirmat que no cal presumir de les pròpies bones accions, per no córrer el risc de quedar-se sense la recompensa dels cels (cf. Mt 6,1-2). La preocupació del deixeble és que tot vagi per a major glòria de Déu. Jesús ens ensenya: «Que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres bones obres i glorificaran el vostre Pare del cel» (Mt 5,16). Per tant, cal fer-ho tot per a la glòria de Déu i no per a la nostra. Estimats germans i germanes, que aquesta intenció acompanyi cada gest d’ajuda al proïsme, evitant que es transformi en una manera de cridar l’atenció. Si en complir una bona acció no tenim com a finalitat la glòria de Déu i el bé real dels nostres germans, sinó que més aviat aspirem a satisfer un interès personal o simplement a obtenir l’aprovació dels altres, ens situem fora de l’òptica evangèlica. En la societat moderna de la imatge cal estar molt atents, ja que aquesta temptació es planteja contínuament. L’almoina evangèlica no és simple filantropia: és més aviat una expressió concreta de la caritat, la virtut teologal que exigeix la conversió interior a l’amor de Déu i dels germans, a imitació de Jesucrist, que morint a la creu es va entregar a si mateix per nosaltres. És impossible no donar gràcies a Déu per tantes persones que en el silenci, lluny dels reflectors de la societat mediàtica, duen a terme amb aquest esperit accions generoses de sosteniment al proïsme necessitat. Serveix de ben poc donar els propis béns als altres si el cor s’omple de vanaglòria per això. Per aquest motiu, qui sap que «Déu hi veu, en el secret» i que en el secret donarà la seva recompensa, no cerca un reconeixement humà per les obres de misericòrdia que fa.
4. Invitant-nos a considerar l’almoina amb una mirada més profunda, que transcendeixi la dimensió purament material, l’Escriptura ens ensenya que hi ha més felicitat a donar que a rebre (Ac 20,35). Quan actuem amb amor expressem la veritat del nostre ésser: en efecte, no hem estat creats per a nosaltres mateixos, sinó per a Déu i per als germans (cf. 2Co 5,15). Cada vegada que per amor a Déu compartim els nostres béns amb el proïsme necessitat experimentem que la plenitud de vida ve de l’amor i ho recuperem tot com a benedicció en forma de pau, de satisfacció interior i d’alegria. El Pare celestial recompensa les nostres almoines amb la seva alegria. I encara més: sant Pere cita entre els fruits espirituals de l’almoina el perdó dels pecats. «L’amor» —escriu— «cobreix una multitud de pecats» (1Pe 4,8). Com sovint ho repeteix la litúrgia quaresmal, Déu ens ofereix, als pecadors, la possibilitat de ser perdonats. El fet de compartir amb els pobres el que tenim ens disposa a rebre aquest do. En aquest moment penso en els qui senten el pes del mal que han fet i, precisament per això, se senten lluny de Déu, temorosos i gairebé incapaços de recórrer a ell. L’almoina, pel fet d’acostar-nos als altres, ens acosta a Déu i pot convertir-se en un instrument d’autèntica conversió i reconciliació amb ell i amb els germans.
5. L’almoina educa en la generositat de l’amor. Sant Josep Benet Cottolengo acostumava a recomanar: «Mai no compteu les monedes que doneu, perquè jo dic sempre: si quan fem almoina la mà esquerra no ha de saber el que fa la dreta, tampoc la dreta no ha de saber-ho» (Detti e pensieri, Edilibri, n. 201). Pel que fa a això és significatiu l’episodi evangèlic de la vídua que, en la seva misèria, tira al tresor del temple «tot el que tenia per a viure» (Mc 12,44). La seva moneda petita i insignificant es converteix en un símbol eloqüent: aquesta vídua no dóna a Déu el que li sobra, no dóna el que té, sinó el que és: tota la seva persona.
Aquest episodi commovedor es troba dins la descripció dels dies immediatament precedents a la passió i mort de Jesús, el qual, com indica sant Pau, s’ha fet pobre perquè ens enriquíssim amb la seva pobresa (cf. 2Co 8,9); s’ha lliurat a si mateix per nosaltres. La Quaresma ens empeny a seguir el seu exemple, també a través de la pràctica de l’almoina. Seguint els seus ensenyaments podem aprendre a fer de la nostra vida un do total; imitant-lo aconseguim estar disposats a donar, no tant alguna cosa del que tenim, sinó a nosaltres mateixos. Que potser no es resumeix tot l’evangeli en l’únic manament de l’amor? Per tant, la pràctica quaresmal de l’almoina es converteix en un mitjà per a aprofundir la nostra vocació cristiana. El cristià, quan gratuïtament s’ofereix a si mateix, dóna testimoniatge que no és la riquesa material la que dicta les lleis de l’existència, sinó l’amor. Per tant, allò que dóna valor a l’almoina és l’amor, que inspira formes diferents de do, segons les possibilitats i les condicions de cadascú.
6. Estimats germans i germanes, la Quaresma ens invita a «entrenar-nos» espiritualment, també mitjançant la pràctica de l’almoina, per créixer en la caritat i reconèixer Crist mateix en els pobres. Els Fets dels Apòstols expliquen que l’apòstol sant Pere va dir a l’home invàlid que li va demanar una almoina a l’entrada del temple: «De plata i d’or no en tinc, però el que tinc, t’ho dono: en el nom de Jesucrist, el Natzarè, aixeca’t i camina!» (Ac 3,6). Amb l’almoina regalem quelcom material, signe del do més gran que podem oferir als altres amb l’anunci i el testimoni de Crist, en el nom del qual hi ha la vida veritable. Per tant, que aquest temps estigui caracteritzat per un esforç personal i comunitari d’adhesió a Crist per a ser testimonis del seu amor. Que Maria, mare i serventa fidel del Senyor, ajudi els creients a portar endavant la «batalla espiritual» de la Quaresma armats amb la pregària, el dejuni i la pràctica de l’almoina, per arribar a les celebracions de les festes de Pasqua renovats en l’esperit. Amb aquest desig, us imparteixo a tots una especial benedicció apostòlica.
Benedictus pp XVI
Vaticà, 30 d’octubre de 2007
Mensaje del papa Benedicto XVI para la quaresma 2008
«Nuestro Señor Jesucristo, siendo rico, por vosotros se hizo pobre» (2Cor 8,9)
¡Queridos hermanos y hermanas!
1. Cada año, la Cuaresma nos ofrece una ocasión providencial para profundizar en el sentido y el valor de ser cristianos, y nos estimula a descubrir de nuevo la misericordia de Dios para que también nosotros lleguemos a ser más misericordiosos con nuestros hermanos. En el tiempo cuaresmal la Iglesia se preocupa de proponer algunos compromisos específicos que acompañen concretamente a los fieles en este proceso de renovación interior: son la oración, el ayuno y la limosna. Este año, en mi acostumbrado Mensaje cuaresmal, deseo detenerme a reflexionar sobre la práctica de la limosna, que representa una manera concreta de ayudar a los necesitados y, al mismo tiempo, un ejercicio ascético para liberarse del apego a los bienes terrenales. Cuán fuerte es la seducción de las riquezas materiales y cuán tajante tiene que ser nuestra decisión de no idolatrarlas, lo afirma Jesús de manera perentoria: «No podéis servir a Dios y al dinero» (Lc 16,13).
La limosna nos ayuda a vencer esta constante tentación, educándonos a socorrer al prójimo en sus necesidades y a compartir con los demás lo que poseemos por bondad divina. Las colectas especiales en favor de los pobres, que en Cuaresma se realizan en muchas partes del mundo, tienen esta finalidad. De este modo, a la purificación interior se añade un gesto de comunión eclesial, al igual que sucedía en la Iglesia primitiva. San Pablo habla de ello en sus cartas acerca de la colecta en favor de la comunidad de Jerusalén (cf. 2Cor 8,4-7; Rm 15,25-27 ).
2. Según las enseñanzas evangélicas, no somos propietarios de los bienes que poseemos, sino administradores: por tanto, no debemos considerarlos una propiedad exclusiva, sino medios a través de los cuales el Señor nos llama, a cada uno de nosotros, a ser un medio de su providencia hacia el prójimo. Como recuerda el Catecismo de la Iglesia Católica, los bienes materiales tienen un valor social, según el principio de su destino universal (cf. nº 2404).
En el Evangelio es clara la amonestación de Jesús hacia los que poseen las riquezas terrenas y las utilizan solo para sí mismos. Frente a la muchedumbre que, carente de todo, sufre el hambre, adquieren el tono de un fuerte reproche las palabras de San Juan: «Si alguno que posee bienes del mundo, ve a su hermano que está necesitado y le cierra sus entrañas, ¿cómo puede permanecer en él el amor de Dios?» (1Jn 3,17). La llamada a compartir los bienes resuena con mayor elocuencia en los países en los que la mayoría de la población es cristiana, puesto que su responsabilidad frente a la multitud que sufre en la indigencia y en el abandono es aún más grave. Socorrer a los necesitados es un deber de justicia aun antes que un acto de caridad.
3. El Evangelio indica una característica típica de la limosna cristiana: tiene que ser en secreto. «Que no sepa tu mano izquierda lo que hace la derecha», dice Jesús, «así tu limosna quedará en secreto» (Mt 6,3-4). Y poco antes había afirmado que no hay que alardear de las propias buenas acciones, para no correr el riesgo de quedarse sin la recompensa de los cielos (cf. Mt 6,1-2). La preocupación del discípulo es que todo vaya a mayor gloria de Dios. Jesús nos enseña: «Brille así vuestra luz delante de los hombres, para que vean vuestra buenas obras y glorifiquen a vuestro Padre que está en los cielos» (Mt 5,16). Por tanto, hay que hacerlo todo para la gloria de Dios y no para la nuestra. Queridos hermanos y hermanas, que esta conciencia acompañe cada gesto de ayuda al prójimo, evitando que se transforme en una manera de llamar la atención. Si al cumplir una buena acción no tenemos como finalidad la gloria de Dios y el verdadero bien de nuestros hermanos, sino que más bien aspiramos a satisfacer un interés personal o simplemente a obtener la aprobación de los demás, nos situamos fuera de la óptica evangélica. En la sociedad moderna de la imagen hay que estar muy atentos, ya que esta tentación se plantea continuamente. La limosna evangélica no es simple filantropía: es más bien una expresión concreta de la caridad, la virtud teologal que exige la conversión interior al amor de Dios y de los hermanos, a imitación de Jesucristo, que muriendo en la cruz se entregó a sí mismo por nosotros. ¿Cómo no dar gracias a Dios por tantas personas que en el silencio, lejos de los reflectores de la sociedad mediática, llevan a cabo con este espíritu acciones generosas de sostén al prójimo necesitado? Sirve de bien poco dar los propios bienes a los demás si el corazón se hincha de vanagloria por ello. Por este motivo, quien sabe que «Dios ve en el secreto» y en el secreto recompensará no busca un reconocimiento humano por las obras de misericordia que realiza.
4. Invitándonos a considerar la limosna con una mirada más profunda, que trascienda la dimensión puramente material, la Escritura nos enseña que hay mayor felicidad en dar que en recibir (Hch 20,35). Cuando actuamos con amor expresamos la verdad de nuestro ser: en efecto, no hemos sido creados para nosotros mismos, sino para Dios y para los hermanos (cf. 2Cor 5,15). Cada vez que por amor de Dios compartimos nuestros bienes con el prójimo necesitado experimentamos que la plenitud de vida viene del amor y lo recuperamos todo como bendición en forma de paz, de satisfacción interior y de alegría. El Padre celestial recompensa nuestras limosnas con su alegría. Y hay más: San Pedro cita entre los frutos espirituales de la limosna el perdón de los pecados. «La caridad –escribe– cubre multitud de pecados» (1P 4,8). Como a menudo repite la liturgia cuaresmal, Dios nos ofrece, a los pecadores, la posibilidad de ser perdonados. El hecho de compartir con los pobres lo que poseemos nos dispone a recibir ese don. En este momento pienso en los que sienten el peso del mal que han hecho y, precisamente por eso, se sienten lejos de Dios, temerosos y casi incapaces de recurrir a él. La limosna, acercándonos a los demás, nos acerca a Dios y puede convertirse en un instrumento de auténtica conversión y reconciliación con él y con los hermanos.
5. La limosna educa a la generosidad del amor. San José Benito Cottolengo solía recomendar: «Nunca contéis las monedas que dais, porque yo digo siempre: si cuando damos limosna la mano izquierda no tiene que saber lo que hace la derecha, tampoco la derecha tiene que saberlo» (Detti e pensieri, Edilibri, n. 201). Al respecto es significativo el episodio evangélico de la viuda que, en su miseria, echa en el tesoro del templo «todo lo que tenía para vivir» (Mc 12,44). Su pequeña e insignificante moneda se convierte en un símbolo elocuente: esta viuda no da a Dios lo que le sobra, no da lo que posee sino lo que es: toda su persona.
Este episodio conmovedor se encuentra dentro de la descripción de los días inmediatamente precedentes a la pasión y muerte de Jesús, el cual, como señala San Pablo, se ha hecho pobre a fin de enriquecernos con su pobreza (cf. 2Cor 8,9); se ha entregado a sí mismo por nosotros. La Cuaresma nos empuja a seguir su ejemplo, también a través de la práctica de la limosna. Siguiendo sus enseñanzas podemos aprender a hacer de nuestra vida un don total; imitándole conseguimos estar dispuestos a dar, no tanto algo de lo que poseemos, sino a darnos a nosotros mismos. ¿Acaso no se resume todo el Evangelio en el único mandamiento de la caridad? Por tanto, la práctica cuaresmal de la limosna se convierte en un medio para profundizar nuestra vocación cristiana. El cristiano, cuando gratuitamente se ofrece a sí mismo, da testimonio de que no es la riqueza material la que dicta las leyes de la existencia, sino el amor. Por tanto, lo que da valor a la limosna es el amor, que inspira formas distintas de don, según las posibilidades y las condiciones de cada uno.
6. Queridos hermanos y hermanas, la Cuaresma nos invita a «entrenarnos» espiritualmente, también mediante la práctica de la limosna, para crecer en la caridad y reconocer en los pobres a Cristo mismo. Los Hechos de los Apóstoles cuentan que el Apóstol San Pedro dijo al hombre tullido que le pidió una limosna en la entrada del templo: «No tengo plata ni oro; pero lo que tengo, te lo doy: en nombre de Jesucristo, el Nazareno, echa a andar» (Hch 3,6). Con la limosna regalamos algo material, signo del don más grande que podemos ofrecer a los demás con el anuncio y el testimonio de Cristo, en cuyo nombre está la vida verdadera. Por tanto, que este tiempo esté caracterizado por un esfuerzo personal y comunitario de adhesión a Cristo para ser testigos de su amor. María, Madre y Sierva fiel del Señor, ayude a los creyentes a llevar adelante la «batalla espiritual» de la Cuaresma armados con la oración, el ayuno y la práctica de la limosna, para llegar a las celebraciones de las fiestas de Pascua renovados en el espíritu. Con este deseo, os imparto a todos una especial Bendición Apostólica.
Vaticano, 30 de octubre de 2007
BENEDICTUS PP. XVI