ENTREVISTA A Mons. AGUSTÍ CORTÉS SORIANO
Agència de Notícies Flama
Sílvia Cobo
6 i 7 de febrer de 2008

Mons. Cortès ens rep un matí plàcid a Sant Feliu, en el que és la “residència episcopal” provisional. Quan es va promulgar la creació del bisbat ni tan sols tenien un lloc físic on poder treballar. Mons. Agustí Cortés, nascut a València és un dels bisbes més joves de l'Episcopat català.

Quins són els grans reptes de l'Església avui?

El gran repte és l'evangelitzador. Creure en aquest repte de tal manera que la nostra paraula sigui significativa, i alhora, renovada esperançada i positiva com a oferta de salvació a la gent. Aquest és el gran repte. I d'aquest en deriven d'altres.

Com quins altres?

Evangelitzar determinats col·lectius com són els adolescents i els joves. Un altre és el d'encertar en la manera de viure i ser Església dins d'una societat secularitzada. Estic parlant de la manera institucional de ser Església en relació amb els polítics i els poders socials.

És un repte que tenim nosaltres però també el tenen ells, l'altra part. És a dir, la responsabilitat dels problemes en la relació Església-societat, no és només responsabilitat nostra, sinó que també n'hi ha de l'altra part, i cal un diàleg que ha de ser real.

Crec que aquesta altra part no acaba d'entendre què pot significar ser l'Església de Jesucrist avui en la societat, el nostre compromís de fidelitat a l'Evangeli i, alhora, ser llum per al món en qüestions tan importants com ara la justícia...

No creu que cal una mena de reconciliació entre la societat i l'Església, per tal què el diàleg pugui ser bo per ambdues parts?

Crec sincerament, i em fa por pensar així, que l'evolució i el canvi cap a un reconeixement de l'ésser Església s'han de donar precisament en persones que no són d'Església o que n'ignoren la realitat.

Tenim un principi secular molt important, què és el de donar al Cèsar, allò que es del Cèsar i a Déu allò que és de Déu. El problema és que tenim instàncies de la societat, culturals o polítiques, -i és molt fort això que diré- que s'atorguen el rol de Déu. És a dir, assumeixen papers que van molt més enllà del que ha de fer la cultura o la política. Està clar que hi ha una necessitat de l'absolut que apareix per tot arreu, i la societat pagana sempre tendeix una mica a dominar la vida social amb la voluntat de solucionar els problemes, i això és legítim, però no es poden oferir solucions que esdevenen dominadores de la vida personal, de la llibertat, la consciència...

Però també alguns sectors institucionals de l'Església han volgut entrar en espais que pertanyen més a la política. No és aquest un terreny perillós?

Sí, alguns són més a prop que d'altres; però avui l'Església és molt conscient que, per exemple, la dreta política no reprodueix l'ideal evangèlic. De cap manera.

I ni en cap partit polític...

És clar. L'Església sempre dirà un “sí però no”: sí a la llibertat, no a la imposició externa. Vull dir que sempre hi haurà una certa tensió, però el que l'Església no pot acceptar és el que estem escoltant: “Que l'Església no faci servir arguments religiosos per proposar un model de família”. I per què no? si el nostre cristianisme inclou una idea de la persona humana, de l'amor, que no imposem sinó que proposem com una força més dins la societat.

Històricament la veu dels bisbes catalans ha estat diferent de la veu dels bisbes espanyols.

Les formes són diferents, però el fons és el mateix. Nosaltres ens hem pronunciat sobre diferents aspectes com ara els materials que venen de la Generalitat sobre educació sexual. Aquesta nota no ha tingut cap ressò en els mitjans de comunicació. Ara, als mitjans de comunicació no els interessa que la Generalitat i una determinada Conselleria siguin criticades pels bisbes.

Però aquesta manca de ressò, no pot venir més com a expressió d'un desinterès de bona part de la societat sobre els temes religiosos?

Sí, però quan un bisbe diu alguna cosa que és susceptible d'escàndol, hi tenen un interès molt gran. Si dius quelcom d'escandalós, estaràs a primera pàgina.

Creu llavors que els culpables són els Mitjans?

No ho sé. Però el que tinc clar és que es fa una tria evident de les notícies que es publiquen sobre l'Església. ¿Quants coneixen a Catalunya el document sobre immigració que ha elaborat la Conferència Episcopal Espanyola? Ben pocs. I és un document importantíssim... Però, en canvi, tothom coneix les declaracions del portaveu de la dita Conferència, Mons. Camino.

L'Església fa tot el que pot per explicar-se i comunicar el que fem, però l'interlocutor, i em sap greu dir-ho, posa una reixa davant i filtra tota la informació que tingui més ressò en l'opinió pública, i això ho he viscut en primera persona.

Mons. Agustí Cortés diu que el seu referent fonamental de fe ha estat la seva família. "Som vuit germans, dels vuit, un morí en un accident treballant amb un grup d'infants marginats, i estava a punt d'entrar al seminari dels marianistes. Les germanes són casades, la resta de germans són religiosos marianistes”.

El seu pare era militant d'Acció Catòlica i la mare era una dona “molt compromesa”. L'escola dels marianistes, l'escoltisme, i els preveres diocesans que va conèixer després van anar essent importants en el decurs del camí. A nivell molt més intel·lectual, la recerca continuà amb els estudis de teologia, “sobretot pel moment que es vivia en l'Església als anys 60 amb el Concili Vaticà II”.

“En aquell moment vaig haver de reformular de soca-rel la meva fe, una renovació important i un replantejament de la mateixa teologia. La sort que vaig tenir es que la reformulació no va ser una ruptura, sinó una il·luminació”.

Mons. Cortés, des de molt jove va decidir dedicar la seva vida a Déu –hi havia altres possibilitats-, “però vaig triar la via del sacerdoci de parròquia, la vida d'un apòstol, senzillament, de tracte amb la gent en la seva quotidianitat” explica.

Entrant al seminari, l'ara bisbe de Sant Feliu, inicia el seu ja extens recorregut de compromís eclesial: Rector d'una parròquia de poblet, professor d'un institut, membre del secretariat de pastoral juvenil, sis anys de secretari d'un bisbe, Tesi a Roma, 11 anys com a rector de seminaristes...i el 1998 és nomenat Bisbe de Eivissa.

Com ha estat aquest acompanyament del naixement de la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat?

El procés va ser una mica traumàtic per a la gent, perquè la diòcesi de Barcelona ja tenia molts segles d'història i una personalitat molt arrelada. Per contra havíem de començar de zero i fins i tot no teníem espai físic. Es podia motivar la gent dient que una diòcesi petita era molt més convenient, més a l'abast, amb participació més directa, amb una relació més humana, que una diòcesi de 4 milions de persones. L'interrogant era si estàvem tocant el cor de la gent, i els fèiem sentir més diòcesi.

Per això el primer objectiu pastoral era el de treballar el concepte de pertinença?

Exactament. Vàrem plantejar acceptar la realitat, el que havia de ser, i començar a caminar. “Aquesta és la teva diòcesi, sigues-ne responsable”. La crida es va plantejar a tots aquells que estan més compromesos en el nucli de la diòcesi. Això es materialitzà en un moment en que la diòcesi es va sentir representada en una celebració a Montserrat, en el nou patronatge, amb els nous càrrecs i sobretot en nous organismes de participació de laics, preveres i religiosos.

Un 60 % de la diòcesi se sent nova realitat en la que s'hi entra de mica en mica. Tanmateix, la gran massa de gent encara no té consciència d'aquest fet.

Potser són aquells que no s'apropen tan sovint a les parròquies?

Sí, ara tenim [l'experiència de la visita pastoral a] dos arxiprestats, que són una reunió de parròquies socialment homogènies i ara comencem a fer-ne una tercera. Amb molta paciència i amb el contacte amb la gent fa que aquesta tingui més consciència de diòcesi (1).

El nou objectiu pels propers anys té per títol “El que creiem i vivim, això us anunciem”. Què vol dir això, per què l'accent es posa en el "viure”?

Perquè la fe sempre s'ha interpretat d'una manera molt intimista, molt personal, i això és incorrecte. En el fons d'aquesta qüestió hi ha el fet que creiem que la comunitat cristiana no pot créixer si no des de l'escolta de la paraula, la vivència d'aquesta paraula i la comunicació, la transmissió de la paraula. Es el cicle natural del creixement de l'Església.

Ens trobem unes parròquies que necessiten, no només evangelitzar, sino revitalitzar-se elles mateixes.

Però a vegades l'Església té uns murs, i la gent està al carrer, fora de l'Església, Com cerca l'Església aquesta gent? Hi ha iniciatives concretes?

Avui dia és impossible fer una tasca d'evangelització si no tens una proposta d'integració comunitària concreta. Per exemple, avui hi ha una vivència de soledat important i una desig de satisfacció de la pròpia necessitat afectiva. La ciutat crea solitud, la competitivitat crea individualisme. Per tant, quan jo faig una proposta a un jove o a una família avui, he de posar l'accent en la dimensió comunitària, oferir referents comunitaris concrets.

L'actual mobilitat que es dóna en les ciutats i els diferents nuclis de població, no fa necessari un replantejament de les estructures de l'Església?

Ho he pensat sovint i és un tema que precisament es tractà fa unes setmanes a les jornades sobre la Parròquia a la Facultat de Teologia. Sóc defensor de la parròquia territorial, tot i què també sóc defensor de la llibertat, fruit d'aquesta mobilitat, que fa que les persones es reuneixen amb grups en funció de la sintonia; però crec que no podem renunciar a la territorialitat. Crec que l'espai determina molt la personalitat, i crea referents.

El fet que la parròquia sigui territorial la fa oberta, acollidora de tothom. Si no fos així, podrien homogenitzar la mentalitat al voltant d'una persona, el rector. Això és la catolicitat que fa que un jove es trobi al costat d'una persona gran o d'un emigrant. Això s'ha de compaginar amb el desig que hagi sintonia dins de la comunitat.

Quan una parròquia té possibilitat de triar grups, que sigui aleshores comunitat de comunitats. Això és el que es vol. Que el jove, trobi altres joves, però que pugui celebrar la mateixa eucaristia amb un avi. La parròquia es un punt aglutinador

Cal superar la tristor i el pessimisme que hi ha a moltes comunitats. No creu que cal trencar aquest derrotisme dins l'Església?

Absolutament.

Com veu la Immigració com a Bisbe? Com s'intenta integrar els immigrants a les seves comunitats?

L'acció que fem resulta insuficient. El que ens cal ara és que es converteixi en una qüestió transversal, ja que té implicacions en moltes àrees com és la litúrgia o la pastoral. El que manca és fer el pas d'un tractament més global de la qüestió, perquè ens planteja reptes de tot tipus.

A Sant Feliu, dins de la Vicaria de pastoral seglar, s'ha creat un grup que s'ocupa de la pastoral social, jo vaig demanar que facin una reflexió de cara a oferir propostes concretes seguint el darrer document de la CEE sobre immigració, i aplicar-les al nostre àmbit.

Els llatinoamericans venen en concret d'esglésies molt participatives, i han de vèncer una recança d'integració. Molts d'ells venen amb una consciència cristiana i eclesial molt profunda, i amb una experiència d'una comunitat viva.

Aquí a la diòcesi, a Vilafranca i a Vilanova hi ha unes celebracions específicament llatinoamericanes. A el Prat hi ha un grup que porten les Carmelites Missioneres, el grupo Latino, que té el seu àmbit de formació, pregària i que el formen bàsicament gent immigrada, però és gent integrada a la parròquia. A Sant Just, hi ha un persona que porta un grup, tot dintre d'un procés integrador. Però sempre són projectes espontanis que cal articular.

(1) Es refereix a les Visites Pastorals realitzades als arxiprestats de Sant Feliu de Llobregat i Garraf durant el 2007, i a la que es realitza al de Sant Boi de Llobregat des del 29 de gener fins al 8 de març de 2008. En total, a la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat hi ha nou arxiprestats.